Entrevista a Miquel Marti (I) / F. Xavier Mir

15/6/2019

            ACNV.- Gracies per acceptar l'entrevista. Primer, per favor, conta als nostres llectors breument quí eres i d'a ón vens. 

            M. Marti.- Moltes gracies. Com diuen en Valencia: al qui vullga saber, mentires en ell, (rises). Soc de Catarroja, de pares del Port de Catarroja, de generacions de barquers que feyen camps d'arros i portaven les barques plenes d'arros, de la familia dels “Sulema” de Catarroja. Soc llicenciat per l'Universitat de Valencia en Historia Antiga Migeval i Arqueologia i doctor en Arquitectura per l'Universitat Politecnica, pero per a triumfar en Valencia, me faltava estar en la mafieta de la politica de “capelletes” o de departaments universitaris, per notes haguera pogut pero, veig que els departaments son grups de poder i enveges, no lo que pensava inocentment, pero bo, al final, politica.  

            ACNV.- Li podries contar als nostres llectors, per qué vares decidir fer dos carreres, tant historia (especialitat en Arqueologia) i Arquitectura, ¿qué es lo que te va espentar a estudiar-les? 

            M. Marti.- Volia coneixer quànts mes aspectes millor d'una mateixa realitat i perque Valencia, es riquissima en tots eixos aspectes i quanta mes informacio, mes visio d'un mateix assunt.  

            ACNV.- Alguns te diuen “HETERODOX” perque no seguixes les directrius dels historiadors convencionals, en la teua teoria de la fundacio de Valencia i aixo que ho fas en proves en la ma, ¿tan mal vist està eixir de lo que pensa la majoria? 

            M. Marti.- “Heterodox” es el que està en desacort en els principis d'una doctrina o que no seguix les normes o practiques tradicionals, generalisades i acceptades per la majoria com les mes adequades en un determinat ambit. Aixo es un orgull per a mi. No era el meu objectiu en la vida ser un bon chic, renunciant a la mitat del meu cervell, tot per a ser acceptat per la “Cosa Nostra”de l'arqueologia oficial i de la politica i mon universitari oficial i les seues ramificacions, per a acabar sent un gosset fidel, uns anys, als peus  pudents d'algun personage venerat en l'alta brutea intelectual valenciana (els merits de la qual s'otorguen en conjures i “vendetes palatines”). 

            La gent de la cultura valenciana que conegui en l'universitat muigueren ya, i me marcaren, m'animaren, pero eren excepcionals, hi ha mes terra que or en eixe riu de la cultura valenciana. M'encanta ser lliure, un “freelance”, es mes perillos, fa mes fret, pero fuigc de calfar-me dels ossos resecs dels qui un dia se mal vengueren. Son despulles inutils (com les seues publicacions ara considerades biblies pero ya mortes, encara que son les que se prenen com a referencia) enceses en flama en les coves falses de Platon del presunt saber (per cert, s'ha descobert que els ossos secs duren mes en les fogueres, i que va ser el combustible mes utilisat en la prehistoria). 

            ACNV.- L'historia, es un llibre que està escrit pero que hem de trobar les pagines que s'han perdut. ¿Per qué tenen tanta por els historiadors oficials ad estos nous descobriments? 

            M. Marti.- Quan va morir Franco, i varen ser apartats els historiadors del franquisme de les Universitats, va vindre una nova generacio, pero resulta que la majoria, varen descobrir que els metodos franquistes eren molt utils i que solament s'havia de canviar la foto del Tio Paco, per la de Pujol, Gonzalez o el virrei local de tanda o d'un atre patriarca que els subvencionarà i publicarà generosament. 

            Me fa gracia, tots escriuen l'historia per al seu regim politic, ¡que els donen a tots!. Han escrit tesis doctorals a on ya sabien que mentien, i han buscat compliços per a que tocaren la mateixa musica, en els seus alumnes i en uns atres confrares, el seu fruit naix podrit i me llimite a posar-los un espill.  

            ACNV.- Personalment tinc clar que no te trellat que uns soldats vingueren a un tros de terra i, perque si, fundaren una ciutat, parla'm un poc de la teua teoria, per favor. 

            M. Marti.- Resumint, Valencia va ser un port obert a grecs i fenicis, un “port-of-trade” a on els ibers comerciaven en ells, en abdos vores de la desembocadura del Turia. Ahi estan les seues despulles. No s'ha d'esperar a un senyor que mai va estar en Valencia, Junio Bruto, que va estar dos anys en “Hispania”, lluitant en extremenys i gallecs, i que en acabant va perdre en Numancia. Ho vaig publicar en el 2005, en la revista Britanica d'Arqueologia, i en el 2006 apareix el jaciment en el carrer Ruaya de Valencia que els acaba de bossar en la cara els ibers que despreciaven. Esta visio, d'odiar als ibers de la ciutat de Valencia, ve especialment de l'arqueolec catala Tarradell, heretat en Valencia, que en 1962, publicà que els valencians voliem ennoblir els nostres origens... nos tracta com uns tofols… pero els unics tofols son quins el varen creure, que son tots els que seguixen l'historia oficial.  

            ACNV.- Tambe eres famos, perque vares descobrir la moneda de “Leovigildo valentia rex”. Tot lo que t'han fet passar, ¿penses que es per enveja o perque trenques les teories impulsades des del mon pancatalaniste? 

            M. Marti.- No puc ni dec de perdonar, pel mal que vullgue fer-me, al numismatic de l'Universitat, P. P. Ripollés, qui pretengue, primer, perque no perdonava que un antic alumne seu, un jovenet per llavors, demostrara alguna cosa que ell, en la seua llarga trayectoria, no havia pogut fer, i que opinara sense el seu permis “papal”. En acabant va vindre al rescat la mafia que tenía uns atres poderosos interessos que defendre i yo en mig del temporal. Jaume I havia de continuar sent el primer rei a qualsevol preu.  

            ACNV.- Conta'ns un poc lo que t'han fet passar. 

            M. Marti.- L'historia Valenciana, mig afonada, mal navega entre l'historia d'Espanya contada pel franquisme (que tant mal va fer a tots els simbols d'Espanya i lo que esta podia ser, empastrant-los tots, fins a la bandera) i la nova historia contada per a brindar noves glories a Catalunya, subvencionada fins fa poc per un catalanisme pujolia que extorsionava a l'estat mentres unflava el seu imperialisme de botifarra i sardana fins fa poc de temps. 

            Quín consol vore ad eixa familia d'estil “Corleone” senyalada d'una volta en els tribunals. Hi ha alguns pocs historiadors que intenten ser neutrals, i aprecie la llabor, pero no hi ha dubte de la “batucada” de dreta franquista i de la “batucada” d'esquerra i burguesia catalanista, via intravenosa pujolista, han marcat el pas de l'historia valenciana. 

            Fotia prou que Leovigildo fora rei de Valencia, i rei de Barcelona, i d'unes atres parts d'Hispania. La moneda de Barcelona no s'ha qüestionat, pero silenciada (la valenciana) està millor per ad ells ya que els lleva lluentor (la valenciana) i enlluerna als comtes catalans de poca monta dels Perineus (la catalana). En prensa P. P. Ripollés va dir que era falsa perque posava ONO en l'exergo (part inferior) i li vaig contestar que les monedes visigodes imitaven la contraccio de les monedes bizantines, per a Constantinopla: ONO, CONOB. En acabant va eixir dient que era una falsificacio del Renaiximent, perque la moneda estava en Paris a lo manco des de 1690 i no podia dir que era moderna, que li haguera encantat. 

            En Paris està la nostra moneda autentica i una atra ridicula falsa. Li vaig soltar que les falsificacions visigodes solament apareixen en una calitat minima en el sigle XIX, per Carl Wilhem Becker, les anteriors ad ell son infantils i ridicules i antihistoriques per les animalades que representen. La nostra no te ni un sol element fals i la vaig posar en la meua tesis en la politecnica entre moltes coses. Com no tenía eixida, demanà un favor a un amic numismatic en la Biblioteca Nacional de França a on està la moneda, i el periodic “El Mundo” va dir que era falsa perque ho dien, l'Universitat de Valencia (P .P. Ripollés), el periodic i la Biblioteca Nacional de França (l'amic numismatic).

            Vaig cridar a l'embaixada d'Espanya en Paris, a on me va contestar l'agregat cultural, Juan Zorita, familia del rei, i vaig demanar una contestacio oficial al govern frances per mig de la directora de la Biblioteca Nacional de França, Agnes Aal, i em va dir que li enviarien les meues preguntes per via diplomatica, el Regne d'Espanya a la Republica Francesa. Be, mai me varen contestar “oficialment”. Era una “vendeta” de gent que va parlar en nom d'institucions en la boca plena, usant el nom de la Biblioteca Nacional de França, per a atacar-me, (realment, mai feu un comunicat oficial una branca del ministeri de cultura frances) i no s'esperaven la meua reaccio. 

            Una advocada de dret internacional me va dir que en dret internacional, yo havia guanyat per silenci administratiu. Per aixo, no m'oculte en acusar d'usar metodos mafiosos al numismatic de l'universitat pel seu procedir. I ademes me vaig enterar que com tot va succeir en fi d'any, en el departament de l'universitat a on P. P. Ripollés cus les seues histories, ixque el meu nom, i les rialles entre cava, aprofitant la despedida de l'any en el departament i el periodic, celebraven la meua “caiguda”... Puix no, el que brinda soc yo... I me queden anys de denunciar a qué es dediquen les “manades d'abusadors de l'historia” quan van de cacera… van de progressistes, pero han mamat el franquisme i tenen eixos tics.  

            ACNV.- Tambe se que en el treball de fi de carrera, t'han fet passar de tot. Conta-li-ho als nostres llectors. 

            M. Marti.- Com de Valencia em vaig anar a Barcelona, en 28 matricules d'honor, que no varen poder llevar-me, em vaig anar per a buscar a una especialista en materials de construccio d'epoca romana, pero va i resulta que era la dona d'un alt dirigent de la Convergencia i Unio de Pujol, i membre del jurat per a la tesis d'Albert Ribera, (no el de Ciutadans), cap d'Arqueologia de la Ciutat de Valencia, del SIAM (Servici Arqueologic Municipal).

            Estava venut, vaig llegir la meua tesina, pero em vaig anar despuix de cantar-li diplomaticament a la “senyora” les veritats del barquer quan em va amenaçar en que encara que fora un primer espasa, anara espai en lo que fea i que no anara com anava... ni foll anava a sacrificar la meua tesis en aquell altar de la politica. Em vaig anar a Navarra, alli em varen dir (per lletra i uns dies despuix, per a no fer-ho a la cara i mirant-me als ulls) que ho llamentaven, pero que no podien acceptar-me com a alumne, ya que els vaig explicar les tropelies que havia sofrit i s'acovardaren. Quan tornava a Valencia fet pols, un professor de la Politecnica de Valencia es va oferir a ajudar-me i al final vaig llegir la meua tesis alli, gracies ad ell i a unes atres persones a nivell internacional, en matricula d'honor cum laude a nivell europeu, llegida en tres idiomes.  

            ACNV.- ¿Des del teu punt de vista, penses que hi ha por dels historiadors als canvis, digam interessos creats sobre tot per politics, per a que estos canvis o actualisacions no se puguen fer? 

            M. Marti.- Estem venuts, en mans d'autonomenats “deus” que van “curiosament” d'esquerres, que han aplegat a on estan, no per capacitat  real sino pel seu servilisme factic al semideu de tanda, plens de mediocritat que busquen la complicitat politica, de politics mig analfabets que necessiten vestir-se en una miqueta de cultura i publicar aixina lo que volen i deixar publicar a qui ells volen, congressos entre amics, etc., mafieta de capelleta.

            ACNV.- ¿Qué penses del treball que fan associacions com el GAV per a defendre la nostra cultura? 

            M. Marti.- Yo aprecie la llabor de gent que des de la marginalitat institucional, lluita per mantindre i escoltar discursos alternatius a la “batucada” dels de sempre. Em fan vomitar els discursos de la dreta ruca que es burlava des de fa sigles dels que parlaven valencià en el poble, i el mateix oix em donen els fills d'eixos, concentrats hui en molts casos en Compromis, convertits en senyorets de partits que van de progressistes despuix del franquisme, s'han emborrachat d'eixa mateixa superbia i escopinyen als “blavers” considerant-los iletrats i gent de poble brofega, per mes que son els autentics hereus dels que realment han mantingut eixe valencià des de Felipe V. 

            Es creuen de casta superior i es burlen dels “blavers” (com si aixo fora un insult), de la mateixa forma que un botifler es burlava d'un derrotat maulet. 

            Son els mateixos en distints collars, ser valencianiste “blaver”, es voler a la meua Senyera, la meua llengua i la meua historia sense intervencio manipuladora com em varen ensenyar els meus pares (que mai m'ensenyaren l'odi a ningu), sense voler ser pancatalaniste de major o espanyoliste franquiste, es un orgull, no un problema. ¿Algu ha trobat una foto dels dirigents de Compromis en una Real Senyera en el seu blau coronat abans de que guanyaren les primeres eleccions?, (missio inpossible) ara, en el blau o en l'arc de Sant Marti, lo que faça falta. Fins Oltra de fallera... Son els  “trans” de la bandera.  

            ACNV.- Des de ACNV (el nostre partit) tambe treballem en la mida de lo que podem en el mon cultural valencià,¿Qué te pareix el nostre treball?  

            M. Marti.- Accio Nacionalista Valenciana hui sería el PNV a nivell estatal si no hi haguera hagut guerra civil o Franquisme, me fascina la seua historia, cóm va naixer, va creixer i fon dos voltes segada per l'enemic del valencianisme. S'ha de recuperar eixa essencia de base i historica per part de ACNV mirant al PNV, es la meua opinio, i com aquells, que son la suma de tres partits, no sera res si no suma. Son una dent que junt a uns atres, formen part d'un engranage d'una gran maquina amagada i silenciada que es diu valencianisme, que de major vol ser valencianista, ni espanyolista de segona, com a partits estatals, ni catalanista de segona, en partits d'aci, i que ara es visten de fallera per a mutar-se superficialment, quan abans s'excitaven sentint sardanes.

 

            Image: rex valenta, primera moneda que fa referencia al Regne de Valencia, M. Marti. La moneda pertany a la BNF (Biblioteca Nacional de França)

 

F. Xavier Mir