Fer com a que no fa mal / Josep Martinez Tub
13/1/2025
Fer com a que no fa mal. A banda d'enganyar-te, es agreujar el mal.
El dia a dia de Joan, era sempre intens. Si la faena el deixava de bon mati, li agradava començar fent unes taules d’eixercici. En acabant almorzar i a continuacio, les tasques quotidianes, com traure els gossos, anar a comprar, o acompanyar a sa mare al mege si era el cas. Estes rutines no eren mai segures pel fet de que com era representant d’una fabrica de carto, a voltes li tocava començar pronte per haver quedat en algun client. Si est era de la zona de Castello o Alacant li costava eixir pronte de casa.
Tenia assignat un coche d’empresa, que a banda de la faena el gastava per a us particular, en l’aforro que suponia per a la família el dispondre de dos vehiculs pagant-ne u nomes. Portava uns dies que a l’hora de moure, el coche, pareixia que a la bateria li venia justet per a arrancar. Era hivern, i com este dormia en el carrer sabia cert que eixe era el problema, començava a estar fluixa i en les primeres gelades es resentia. Pero en conte de passar pel taller, com estava en temporada baixa de faena preferia anar-se’n a casa i eixir a passejar els gossos, que eren la seua passio. La bateria si aixo ya aniria un atre dia, ya que tampoc feya tant de fret, i al cap i a la fi podia esperar.
“Si ya saps lo que has que fer i no ho fas, llavors estàs pijor que abans.” – Confucio.
Aquella vesprada de dissabte en un descuit, el gos menut se li va soltar al vore a un amiguet en el que solia jugar en un descampat. En una arracada de les carantonyes va anar a parar baix d’un coche que passava pel seu costat, en l’unica sort que la conductora al vore els gossos va minorar la marcha, com si anara a peu, pero aixina i tot el gos va arrastrar un poc la pancha per terra provocant-li unes roçadures de mija pancha cap arrere.
Rapidament, se’n va anar a casa per a portar-lo al veterinari d’urgencies. Al primer colp de clau el coche va fallar, malaint-ho tot, al segon colp va moure. El recorregut era de vora sis quilometros. Havia quedat en la veterinaria vores en quinze minuts. De cami anava pensant en la dichosa bateria del coche, que casi l’havia deixat tirat per culpa d’ell per no voler anar a canviar-la, avisat com estava, per les senyals que esta venia donant i sabedor de lo que devia de fer.
En el carrer del veterinari no va trobar lloc per aparcar, aixina que aprofitant que el carrer era ample va aparcar en la porta de la clinica, damunt la vora, jugant-se-la a ser denunciat, cosa que li donava lo mateix, ya que pensant en el gos, no s’atrevia a fer-lo caminar per a no empijorar la ferida, ya que desconeixia l’alcanç real d’esta.
Allo va supondre l'haver de deixar encesos els quatre intermitents del vehicul. Passats vinticinc minuts la visita havia acabat. Per sort l’animal no tenia res trencat ni cap hemorragia. Tot passava per les roçadures vistes en un principi, i que en unes dies a base de pomada i antiinflamatoris, deuria d’estar curat. Aixina i tot, els primers dies calia estar vigilant a com orinava i feya de ventre per a descartar sanc interna.
A l’hora d'anar-se'n va ser quan el “Karma” li va recordar a Confucio. La bateria del coche definitivament va deixar d’anar deixant-lo tirat, un dissabte per la vesprada, d’amunt la vora, en el gos convalescent en el maleter, sense que la dona poguera anar a per ell, per estar treballant, i damunt el dilluns a primera hora tenia cita per a passar la ITV. L'embolic en el que s’havia clavat ells a soles era tot manco menut.
En l’optimisme que el caracterisava, tocava pensar a pressa. Abans de perdre-ho tot li quedaven dos opcions. Tot passava en primer lloc per tocar a la grua per a que vinguera a moure-li el coche. Eren les sis i mija de la vesprada, si esta venia pronte, podria anar al centre comercial a on estava l’unic taller del rogle que obria dissabte fins les nou i mija de la nit, i en un poquet de sort li canviarien la maleïda bateria i tot solucionat, cóm finalment aixina va ser.
De tornada a casa la reflexio era clara. Moltes voltes nos clavem en problemes i situacions incomodes per fer com a que no fa mal, nos enganyem i en veritat estem pijor.
El poble valencià en este tipo de situacions, som unics, i per a mostra un boto.
Valencia en valencià davant “València” Balansia oficial a dia de hui, en el catala de la AVLl.
Des de Maig de 2023 que foren les ultimes eleccions, al guanyar i posar-se al front de la Generalitat Valenciana El PP i Vox “els muy valensianos” varen prometre que anaven a canviar-ho. Mira per a on estem ya en 2025, any i mig despuix l’accent a la catalana posat en el seu moment pels acomplexats i antivalencians del Psoe, Compromis i cia, seguix sent l’oficial. Vullc pensar que es perque Pepe Gotera i Otilio tenen molta faena i no han pogut vindre a canviar-lo. Haha.
Per desgracia la realitat es mes trista. Si tirem d’hemeroteca nos trobem en que el personage que hui està al front de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, es el mateix que en 1999 quan Zaplana, vos sona este atre personage, el va posar a dirigir l’IVAJ, substituint a Chimo Lanuza, lo primer que va fer va ser llevar Les Normes d’El Puig substituint-les per les “Bases Ortografiques del ‘32” preambul de la que nos estava a punt de caure en la AVLl, que si be ya estava creada des de Setembre de 1998, esta no se va constituir fins a Juliol del 2001.
Resulta que despuix del desastre provocat per la punyetera Dana del 29/10/2024, el mateix personage “Mazón” que en les hores mes importants del desastre no va estar en el seu lloc, i tampoc aclarix ben be a on i lo que estava fent, es nega a deixar el carrec a pesar dels 224 morts i 3 desapareguts.
Coneixent la poca categoria de la classe politica de tot l’estat que no dimitixca, el poble, segons pareix, ho tenim assumit com a “normal”.
Ara be que hi haja gent que encara l'excuse, en que “pobret, es que des de l’estat tampoc l’informaren be” es de traca. Per supost que aci tenen la culpa els uns, de dretes, i els atres, d’esquerres, pero es que en este païs, als mals politics, el poble, no tenim nassos de fer que dimitixca ningu. I ahi els tenim mal gestionant i posant traves per a que les ajudes, promeses, no apleguen en la fluïdea i necessitat que tenen les persones afectades.
No volies caldo, tres tasses.
Resulta que ara el PP, eixe partit tan "valencià", en Madrit negocia i vota en companyia de Junts, el partit de Carles Puigdemont, per a tractar de tombar al govern de l’Estat.
I es esta i no una atra la rao del per qué el nom de, “Balansia – València” seguix i seguira en catala, ya que els valencians, com a moneda de canvi que som per a tots els partits politics pancaespanyolistes, no s’atreviran a canviar-ho. Sabedors i segurs, tots ells, que els valencians per molt que nos estiguen fotent, mai recordarém ni posarém en marcha el dit de Confuci: “si ya saps lo que has de fer i no ho fas, llavors estas pijor que abans”.
En conte de revalencianisar-nos, recolzar i fer grans els nostres partits politics, per a poder decidir quí som i cap a ón volem anar, la majoria, de moment, preferix...
Fer com a que no fa mal.
Coses de Tub.