En el 1986 triumfà en tot lo mon el grup suec de rock Europe en la canço The final countdown (El final del conte arrere) i esta es la tendencia del PSOE iniciada en les autonomiques del 28M (perde un considerable poder territorial, que passà a mans del PP) i en les generals del 23J (estigue a punt de patir un dur castic, tambe en benefici del PP, encara que salvà els mobles).

¿Per qué parle del PSOE-Pedro Sánchez?

Per la senzilla rao que si haguera perdut el PP ara estaria escrivint de la data per a la defenestracio del president popular Alberto Núñez Feijóo i l’ascensio de la substituta, Isabel Díaz Ayuso. Els resultats li han portat a Núñez Feijóo el premi d’una o dos vides mes en el joc de la politica.

En conseqüencia escric de Pedro Sánchez, un president-rei modern molt debil, com en l’epoca migeval en que este depenia d’alguns nobles per a conservar el tro. El problema es que el vasallage invers (del rei als nobles) situa al monarca diariament a la vora de l’abisme: esglai o mort. Ahi l’han posat les paperetes dels gallecs (PP, 40 diputats; BNG, 26; PSOE, 9, i Democracia Ourensana 1).

L’alegria, l’uvi, el fret i la mort

El PP s’ha de felicitar perque Alfonso Rueda conserva la majoria, absoluta (baixa dos escans), en acabant d’abandonar la nau Núñez Feijóo, que es jugava passar al panteo dels morts vius. En mes rao, s’ha de felicitar el nacionalisme gallec, el BNG que n’ha guanyat 6. Ahi està tambe, en un diputat poc conegut, la DO del singular (‘trumpiste’) Gonzalo Pérez Jácome, que havia anunciat que vendria sa anima al dimoni i exigiria el cel si era necessari per a una majoria. No cal. S’ha convertit en irrellevant.

No hi ha paliatiu per als socialistes que se n’han deixat 6 en el cami electoral i obtenen el pijor resultat de l’historia propia. El fret l’eixemplifiquen Vox (un 2.2%) i Sumar (un 1.9%). La mort es per a Podemos i l’iglesia de Galapagar (un ‘respectable’ 0.26% dels sufragis). Sumar calculà mal l’eixida a l’arena politica com a actor singular i competia en una puixant força nacionalista i d’esquerres, un espai que pretesament tambe representen els de la vicepresidenta Yolanda Díaz. La que ajudà a Sánchez a desfer-se de Podemos, i ara la ‘cendra’ podemita s’ha venjat dividint mes encara l’espai d’esquerra. Estaran mes contents que Isabel Díaz Ayuso. Missio complida.

Idiosincrasia i regim

He estat prou atent a les tertulies de la nit electoral i les de l’endema i a les explicacions dels opinolecs (yo en soc u mes), que han justificat els resultats des de causes i raons prou peregrines i proximes a l’ideologia dels autors. No es que la meua estiga exenta de tal desviacio.

Fonamentalment s’ha atribuit la distribucio del poder a una idiosincrasia regional, com si qualsevol atre territori o societat no la tinguera. Es cert que Galicia continúa molt apegada a les tradicions i el PP excepte una llegislatura progressista (BNG+PSOE) manté un regim politic, com el que tenía el PSOE en Andalusia durant decades. En est argument se sol incloure que Galicia no es terra d’extrems i que no han obtengut mai representacio i que justificaria que Vox es quede en lo carrer. No hi ha tal cosa, quan no existia com a partit l’ideologia i el grup estaven subsumits en el PP. En Galicia passava igual.

Per a mi, n’hi ha mes variables. Una es un generic pensament de dreta, insensible a les contradiccions i conductes heterodoxes dels seus (l’ultima semana, el PP destapà que estava dispost a acceptar l’amnistia, que ‘prengue cafe’ en Junts i que no tenía problemes en la reconciliacio en Catalunya o en perdonar a Carles Puigdemont si s’arrepenedia... no molt distint a lo que planteja el PSOE). Pero el seu electorat li ho disculpa tot. La prova mes evident son els crits de ‘assessi’ al ministre d’Interior Fernando Grande-Marlaska, per la mort de dos guardies civils, a mans de narcotraficants, i el silenci o els aplaudiments a Isabel Díaz Ayuso, responsable de les residencies d’ancians de Madrit durant la pandemia, que afirmà, sense que li tremolara la veu ni la consciencia, que els majors haurien mort igualment, tant si es quedaven en les residencies com si els hagueren traslladats a hospitals (cosa que nomes es feu en els que tenien una assegurança privada). L’atra es l’activacio d’eix electorat conservador que temia perdre el poder (com si alguna volta l’haguera tengut) i ixque en massa a ficar la papereta corresponent (nou punts mes que en les anteriors); sobre tot per a impedir que governen els ‘comunistes’, els ‘etarres’ i els que volen ‘desfer Espanya’ (la seua). S’ha comprovat que el topic d’una major participacio no favorix necessariament –correlaciona positivament– un aument del vot ‘esquerrà’.

A l’atra banda, està una societat, progressista, que s’ho mira mes (no vol dir que no n’hi haja fanatics), pero es cert que es sensible a conductes com l’injustificable divisio (tres partits a l’esquerra del PSOE), al desencant (han dilapidat sis millons de sufragis) i a eixemples destacadissims d’incongruencia com el protagonisat per l’antic ministre i dirigent d’Unidas Podemos Alberto Garzón, adalit en la lluita contra les portes giratories, que uns dies abans en protagonisà una de 24 hores.

Com ha explicat el fundador de Podemos, Juan Carlos Monedero, mentres una "izquierda egocéntrica, desagradecida, adolescente o acosada se estrella, gana el PP de las mentiras, los recortes, las muertes en las residencias, el negacionismo climático, referenciada en Israel y Milei y nostálgica del pasado".

Imagens: deviantart.com, 20minutos.es, sport.es.