I caus de la figuera… 

Fa anys que em compri, per estudis, algunes obres sobre els trobadors. En concret en tinc uns quants de Martí de Riquer i de Carlos Alvar. Ve a conte perque llegint llegint me topeti en varies ocasions en les paraules –els indefinits– ‘atretal’ i ‘atressi’ –composts de ‘atre’–, i estem parlant de la poesia trobadoresca dels sigles XI, XII i XIII. Aço me feu reflexionar que la fonetica general dels valencians –al menys– no era tan arbitraria, tan vulgar ni tan estranya com nos volien fer creure des d’una ciencia i un dogma filologics. 

I la rao definitiva, ¡veges tu!, nos l’ha donada l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el seu ‘Corpus Informatitzat del Valencià’ –CIVAL–. Busques ‘altretant’ i la tens a primeries del sigle XV, mentres que la forma en caiguda de -l-, ‘atretant’, apareix en el Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de Valencia, de 1296; varies voltes en Els furs, 1329, en el Llibre dels feits, de 1380, i en moltes atres obres migevals i modernes. 

I si busquem les formes ‘vulgars’ i condenades –‘atre’, ‘atra’ i ‘atres’–, i que no s’han usat mai o quasi mai en la lliteratura valenciana (recorden aci lo que afirmaven els catalanisants); en el mateix diccionari, n’hi ha centenars des dels sigles XIII, XIV, XV… Cert es que les compostes –‘nosatres’ i ‘vosatres’– apareixen mes tart, es dir que la pressio cultista-etimologista de l’escritura les manté ocultes durant mes temps, aixina: ‘nosatres’ (XVI), ‘nosatros’ (XVIII), ‘vosatres’, ‘vosatros’ (XVIII). 

Nos podien quedar encara alguns dubtes: ¿som unics els valencians en la galaxia romanica?, ¿estarem aïllats del mon?, ¿constituirém una excepcio llingüistica i tindran rao els nostres critics?... 

Estigam tranquils, no som l’ovella negra de les varietats romaniques. En les parles occitaniques existixen ‘altretant / atretant’, ‘autre’, ‘autra’, ‘autres’, ‘autras’, ‘nosautres’, ‘nosautras’, ‘vosautres’, ‘vosautras’ (“dans la langue parlée: vautres, vautras”) (Alibert, 1966). I en aragones, ni te conte: ‘altro’, ‘atre’, ‘atro’, ‘autri’, ‘otri’, ‘naltros’, ‘nantres’, ‘nantros’, ‘natres’, ‘natrus’, ‘nosaltros’, ‘nusaltres’, ‘nusaltros’, ‘nusatros’, ‘nusotros’, ‘baltres’, ‘batros’, ‘baltros’, ‘batres’, ‘baltrus’, ‘bosaltres’, ‘bosaltros’, ‘busaltros’, ‘busatros’ i ‘gusatros’ (Andolz, 1977). 

Per tant, anem a recapitular: 

– tenim documentacio propia ben antiga 

– hi havia algun cas en autors classics (com l’Espill que cita Sanchis), que no era tan ‘unic’ (com es pot comprovar en el CIVAL) 

– es pot dibuixar una linea de continuïtat diacronica des del principi dels temps romanics fins a l’actualitat en les formes paregudes o identiques a les valencianes 

– la fonetica general valenciana es ‘atre’ i –en moltes variants– ‘nosatres / nosatros’ i ‘vosatres / vosatros’ 

– no som rars donat que tambe apareixen en aragones i en els parlars occitanics 

­– i, per ultim, les formes sens ‘l’ tenen justificacio sistemica perque hi ha casos en la llengua de dissimilacio total com en ‘pedre’ (la -r- de ‘perdre’ reapareix sempre que estiga a soles, pero no quan es donen les dos en l’infinitiu –‘pedre’–, en el futur –‘pedras’– i en el futur hipotetic –‘pedriem’­–) 

La conclusio pareix clara… la desaparicio de la -l- en les paraules que estem comentant no era una casualitat, tant si s’havia produit per caiguda com per dissimilacio total, estariem davant d’un fenomen ¿comu? del principi de l’historia de les varietats romaniques occitaniques, valenciana, catalana i aragonesa; i ben provablement el manteniment en els autors classics valencians obedia simplement a una tendencia culta ‘etimologista’, pero que de cap de les maneres representaria ya una fonetica viva. 

Com he dit abans, podem estar tranquils i continuar dient i escrivint ‘atre’, ‘atra’, ‘atres’, ‘nosatres’, ‘vosatres’ (o ‘nosatros’, ‘vosatros’)… perque son tan cultes i tan antigues com el cagar… com diu el refra. 

Image: desgraciat el poble, ausaesweb.blogspot.com.es

OBRES CITADES 

– Adlert, M. (1977), En defensa de la llengua valenciana, Valencia, Del Cénia al Segura. 

– Alibert, L. (1966), Dictionaire occitan-francais d’après les parlers languedociens, Toulouse, Institut d’Estudes Occitanes. 

– Andolz, R. (1977), Diccionario aragonés, Saragossa, Librería General. 

– Cremades, Fc. de Borja (1982), La Llengua Valenciana, en períll, Valencia, Grup d’Acció Valencianista. 

– Ferrando, A. i Cortés, S. (1998), Obra filològica (1931-1991) Josep Giner i Marco, Valencia, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Denes. 

– Fontelles, A., García, L. i Lanuza, Ch. (1980), Gramatica de la llengua valenciana. Nivell elemental, Valencia, Paraval (i tambe en les successives edicions). 

– Fullana, Ll. (1915), Gramatica elemental de la llengua valenciana, Valencia, Centre de Cultura Valenciana. 

– Rueda, O. (coord.) (2015), Nova gramàtica de la llengua valenciana, Valencia, Real Acadèmia de Cultura Valenciana / Lo Rat Penat. 

– Salvador, C. (1951), Lliçons de gramàtica valenciana amb exercicis pràctics, Valencia, Lletres Valencianes.

– Salvador, C. (1957), Parleu bé!, Valencia, Sicània.

                                                                     Antoni Fontelles