L’indefinit i pronom ‘atre’ / ‘altre’ i els pronoms ‘nosatres’ / nosaltres’, ‘vosatres’ / ‘vosaltres’ 

          Aci tambe hi ha hagut dos tendencies, pero la que s’ha acabat imponent en l’oralitat i en l’escritura es la que manté la -l- (‘altre’, ‘vosaltres’). Pero els alineaments no han segut ni tan clars ni tan constants en el temps i ho dic perque la corrent catalanista no sempre els ha rebujats com ara. 

Comencem per l’adjectiu indefinit i pronom ‘atre’i els seus femeni i plural (‘atra’, ‘atres’). Contra lo que podria pensar-se, els termens ‘atre’ i ‘nosatres’ ya apareixen en les Normes de Castello o N-32, no una, sino varies voltes. 

Un atre dels capdavanters, Manuel Sanchis, escrivia lo següent en la seua Gramàtica valenciana: “atre o altre […] Encara que en la llengua parlada no s’usa ja en la Regió Valenciana, la forma altre és molt recomanable, i preferible sempre en la llengua literària, car és la que empraven els escriptors clàssics. La forma popular atre pot tolerar-se provisionalment, i ja apareixia per excepció en algun text antic: «Los enganats / moros i atres, / turcs, idolatres, / … / descaminats» Spill 14423. Seria un error pretendre diferenciar el valencià del català del Principat, per l’ús literari de la forma atre en comptes de altre, per tal com la forma vulgar atre és emprada també popularment en el català oriental del Berguedà, el Lluçanès, el Montseny, la Selva i el Baix Empordà, i en el català occidental de la Conca de Tremp, la Llitera i la Ribera d’Ebre” (Sanchis, 1950, 225). Recorden que “apareixia per excepció en algun text antic”. 

Respecte als pronoms de primera i segona persona del plural tambe admet els doblets, en coherencia ya que ha acceptat previament ‘atre’. Aixina, escriu “nosatres, nosaltres […] vosatres, vosaltres […] En la 1.ª i la 2.ª pers. plur. les formes nosaltres i vosaltres són les emprades pels escriptors clàssics i són molt recomanables per a la llengua culta, i precises en poesia. Les formes dialectals nosatros, mosatros, moatros, matros, vosatros, vatros, etc. són totalment inadmissibles” (Sanchis, 1950, 228). No ho aclarix, pero m’hauria agradat coneixer quína es la precisio que ‘nosaltres’ i ‘vosaltres’ afigen en poesia a les formes ‘vulgars’. Me quedare en les ganes. No cal comentar el subjectiu “són molt recomanables”. 

Esta minima concessio ortografic-fonetica, i dic minima perque no ha tengut cap de transcendencia en el model idiomatic imperant, li la recriminà Giner de forma reiterada (a banda de moltes atres alabances). 

En un articul publicat com a separata de l’almanac de Las Provincias de 1953 (encara que en la data del fullet figure 1952), podem llegir “Les formes de plural nosaltres, vosaltres, en valencià en estil familiar solen pronunciar-se i llegir-se amb l muda. Tanmateix la supressió de la l en l’escriptura és del tot inadmissible. I és tan necessària la conservació de la l en l’escriptura [ni sabem ni explica quína es l’extrema necessitat], que és preferible qualsevol convenció (com per exemple permetre que en la lectura familiar llegir nosaltres, vosaltres, amb l muda) abans que permetre la supressió de la l (escrivint patoisantment atre, nosatres, vosatres, com fan alguns). Perquè les formes altre, nosaltres, vosaltres, han estat sempre les pròpies del valencià literari i les úniques usades en valencià fins al segle XVIII” (Giner, 1953, 3). Està clar que l’adjectivacio de ‘patoisant’ va per Manuel Sanchis que havia tret la seua gramatica un parell d’anys abans (la referencia correspon al diari Las Provincias del 1952 i a l’almanac del següent any). Recorden: “han estat sempre les pròpies del valencià literari i les úniques usades en valencià fins al segle XVIII”.

Image: La llengua dels valencians M. Sanchis Guarner 1933, bp.blospot.com

Antoni Fontelles