(Continuem en J. Giner)

Pero no es quedà ahi, ya que en una atra resenya de l’obra, que aparegue en els anals del Centre de Cultura Valenciana, arremet de nou: “Finalment, assenyalem un lapsus que no s’ha corregit en les proves: l’ús de la forma atre i nosatres en lloc de altres i nosaltres, que usen tots els bons escriptors valencians. Les formes usades dins els texts suposen un retrocés perniciós que no podem acceptar. Cal escriure altre i nosaltres encara que en la lectura descurada i en la pronunciació corrent es deixe muda la l, però no es deu suprimir de l’escriptura” (Giner, citat en Ferrando i Cortés, 1998, 279). Ya estem advertits de que si escrivim ‘nosatres’ no pertanydrem al selecte grup dels “bons escriptors valencians”. Ara sabem que ni als bons ni als roïns.

I encara hi ha mes: “Respecte a la grafia atre usada per Manuel Sanchis Guarner cal blasmar-la severament [i l’us] ha d’ésser refusat pels bons escriptors valencians” (Giner, citat en Ferrando i Cortés, 1998, 290-291). Una volta mes interve el criteri de l’acceptacio social i del prestigi: “bons escriptors valencians”.

Pareix que Giner estava un poc obsessionat en estos termens i ho recordava uns anys mes tart: “Els pronoms nosaltres i vosaltres en el llenguatge familiar són pronunciats nosatres i vosatres i encara canviats en nosatros i vosatros. La llengua literària usa nosaltres i vosaltres” (epilec de Giner, en Salvador, 1957, 95). Atencio al criteri del prestigi i de la norma: “la llengua literària”.

Seguint la doctrina colegial, el gran difusor del fabrisme, Carles Salvador, defengue les formes ‘correctes’ dels pronoms: ‘jo’, ‘nosaltres’, ‘vosaltres’ (Salvador, 1951, 100), i de l’adjectiu indefinit: “altre” (i femeni i plural) (Salvador, 1951, 95).

El Diccionari Català-Valencià-Balear, naturalment, dona les de la norma culta: ‘altre’, ‘nosaltres’ i ‘vosaltres’. Pero tambe admet que ‘altre’ te com a variants formals ‘altro’, ‘antre’, ‘atre’, ‘atro’. Respecte a ‘nosaltres’ i ‘vosaltres’ assegura que “té poca vitalitat en el parlar quotidià”. De la primera dona una curiosa variant –‘nosatre’– en un conegut document catala del s. XIII com les Homilies d’Organyà.

En la banda valencianista, la regla ha segut acceptar ‘atre’ i els seus composts i derivats: ‘nosatres’ i ‘vosatres’. Aixina apareix ya en Fullana quan parla dels pronoms personals: ‘yo’, ‘nosatres’, ‘tu’, ‘vosatres’ (Fullana, 1915, 86), i quan explica els indefinits: ‘atre’, ‘atra’, ‘atres’ (Fullana, 1915, 82 –adjectius– i 93 –pronoms–). En el seu diccionari aclarix que ‘nosaltres’ i ‘vosaltres’ son antiquades.

Podem continuar en unes atres obres com la de Miquel Adlert que diu “Usar les formes nosatres i vosatres o nosatros i vosatros ha de ser, respectivament, segons que siga més o manco elevat et [el] to de lo que s’escriga. Perqué si les formes nosatres i vosatres es troben més pròximes a les formes clàssiques nosaltres i vosaltres, en canvi les formes nosatros i vosatros són formes vives i es troben més prop de les atres formes vives de lo que es troben les formes clàssiques” (Adlert, 1977, 59). Obviament, tambe preferix els indefinits ‘atre’, ‘atra’ i ‘atres’ a ‘altre’, ‘altra’ i ‘altres’.

En la mateixa linea han seguit les gramatiques de la RACV i els seus diccionaris.

Image: Si a les normes d'El Puig, Epub.Val / tret del disseny original del GAV

Antoni Fontelles