Josep Lacreu, Cap de l'Unitat de Recursos Lingüisticotecnics de l'Academia Valenciana de la Llengua (AVLl). Recula en els plantejaments catalanistes de sempre. Admet que l'expressio "dos" es correcta per al seu us en femeni i considera un erro educatiu corregir als chiquets que l'ultilisen de forma espontanea.

            Fa la següent afirmacio lapidaria:

• "A partir de les explicacions prèvies, caldria extraure també alguna ensenyança útil per a la nostra realitat sociolingüística. La més important, al meu parer, és que en l’àmbit educatiu no s’hauria de corregir el parlar espontani dels alumnes. Si està bé el que diuen, així és com ho han de dir. Fer correccions innecessàries és minvar la confiança en el propi parlar"

            Ell mateix en el seu escrit mostra un recull ample de cites per a l'us d'esta expressio ("dos") des de la reconquista per Jaume I del regne moro de Valencia, un atra mes discreta i en un numero molt menor d'entrades per a la forma arcaica "dues", encara que s'afanya en dir que son "igual" de numeroses les cites que es poden trobar.

• "En estos moments, la realitat respecte a este numeral cardinal és que tots els valencians, de nord a sud, espontàniament no diuen una altra cosa més que dos, invariablement per al masculí i per al femení. Així és com es diu ara i així és també com es deia fa molt, molt de temps: «Et si és festa de dos misses en convent», Pere el Cerimoniós (1344); «haurem dos cordas», Jaume I (1380); «Si volem pensar estes dos istòries», sant Vicent Ferrer (1413); «e no és res que dos cares no mostre», Ausiàs March (1425); «per què plores, / he dins dos ores / lo teu cervell / gira·l penell», Jaume Roig (1460); «e coltells tallants de dos parts en les sues mans», Joan Roís de Corella (1460); «De continent la virtuosa comtessa se partí del rey ab dos donzelles», Joanot Martorell; «anaren a seure en dos cadires que per a ses alteses sanct Miquel havia fet apparellar ab estrado singular», sor Isabel de Villena (1497)…
• La llista de citacions podria allargar-se molt i molt, però no cal. Qualsevol persona amb un mínim bagatge filològic sap —o hauria de saber— que l’ús invariable de la forma dos no és un castellanisme. Ni és tampoc una forma pròpia del valencià col·loquial. Les preferències lingüístiques, siguen les que siguen, poden ser legítimes, però no es pot tergiversar la realitat amb afirmacions falses.
• I, per això mateix, tampoc es pot dir que la forma dues siga estranya als valencians. Afirmar-ho seria igualment una absoluta falsedat. Aportem alguns fragments de textos valencians d’autors ben venerables que deixen testimoni fefaent de l’ús de la forma dues: «E si dues vegades en ladronici seran trobats», Furs de València (1329); «paraments e vestiments los negres e dues capes sien tenguts», Pere el Cerimoniós (1344); «E són dues maneres de rimes», Jaume March (1371), tambe es podria allargar molt i molt la llista de citacions, però tampoc és necessari. Les evidències són igualment ben palmàries."

            Son "igual de numeroses", pero no n'ha trobat tantes com de la forma "dos", i no les pot mostrar. Set en son mes que tres ¿No? I la mes recent que  aporta de la forma "dues" es de 1371, en un llibre de poesia. Tots sabem que els poetes es prenen llicencies lliteraries per a quadrar les rimes i que tenen tendencia a "recuperar" arcaismes per a adornar els seus escrits o per a situar als personages en una epoca passada.

            Indistintament, lo mes significatiu es que admet que la forma "viva", d'us i actual" entre els parlants del Regne de Valencia, sense distincions geografiques es "dos". I que la forma "dues" deixà d'utilisar-se i estava en "proces d'extincio i substitucio ya en l'epoca de la reconquista de Jaume I. Tal i com fa vore lo que afirma en el text d'introduccio abans de les cites que avalen l'us de l'expressio "dos".

            Lacreu fa piruetes per a tractar de equiparar l'utilisacio d'una forma i de l'atra, i d'esta manera llegitimar que siga correcte a dia de hui usar "dues". No obstant, es rendix front a l'evidencia i recomana als educadors a no abstraure's de la realitat llingüistica i no recriminar amprar la forma "dos" que ya ve documentada des de temps de Jaume I. I donat que ell mateix cita a sant Vicent Ferrer, naixcut abans de la reconquista, sense voler està documentant l'us d'esta expressio des d'abans d'esta.

• "Partint, per tant, d’esta realitat lingüística, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua accepta la doble solució morfològica que ens ha llegat la tradició, tot i que, com és lògic, dóna prioritat a les solucions actuals sobre les antigues. Per als usos formals valencians de caràcter general i oficial, l’AVL considera recomanable la forma invariable dos: dos amics i dos amigues. L’Institut d’Estudis Catalans també accepta plenament la invariabilitat del numeral dos, si bé amb les preferències invertides, com és igualment lògic."

            Per a tapar l'erro inadmissible dels seus "correligionaris", que han defes a sanc i foc l'us privatiu de la forma "dues", distrau l'atencio fent referencia a cóm ha evolucionat en unes atres llengües romaniques les paraules que en llati diferenciaven entre masculi i femeni. Al temps, demostra l'evolucio natural de les llengües veïnes, les quals majoritariament evolucionen igual que la llengua valenciana ─deixant als seus companyers de la secta catalanista en el cul a l'aire─. Reconeix que inclus en la major part del catala occidental la forma majoritaria i d'us es "dos", en contraposicio a l'oficial i normativa "dues" ─una entre tantes paraules arcaiques reincorporades i impostes per Pompeu Fabra─.

• "En llatí este numeral tenia una doble forma: dŭos per al masculí i dŭas per al femení, que evolucionaren a dos i dues. Este sistema de referències dual va conviure durant alguns segles ambla forma invariable dos. A partir del segle XVI, esta distinció morfològica de gènere anà reculant fins a esvair-se definitivament, si més no en l’expressió oral dels valencians. Bé, per a ser més exactes, no sols es va perdre entre els valencians, sinó que també desaparegué en pràcticament tot el català occidental.
• En castellà l’evolució d’este numeral és molt semblant a la que ha seguit en valencià. Antigament també hi havia les formes dos i dúas, la primera per al masculí i la segona per al femení, i en la tradició lexicogràfica espanyola, de fet, encara es manté la forma femenina, ni que siga com a arcaisme, en els diccionaris del segle XIX. En altres idiomes l’evolució del doblet morfològic llatí ha tingut un resultat divers. En portugués, per exemple, es manté dois en masculí i duas en femení; en romanés, doi i două; en occità, dos i doas. En francés, en canvi, es manté invariablement la forma deux, igual que en italià, on només hi ha la forma due tant per al masculí com per al femení."

            ¿Quí diu ara, hui en dia en castella "dúas mujeres", o "aquestas damas"? Pareix ser que les llengües evolucionen... sempre que no estiguen subjectes per un "Institut d'Estudis Catalans" que pose tot el seu interes en mantindre vives les formes arcaiques per tal de diferenciar-se del castella actual.

            Com diu el nostre bon colaborador J. Masia: ¡Catarroja descoberta! Se pot fer us de la forma "dos" sense que nos tilden de tofols o ser acusats de fer us de "parla vulgar o coloquial".

Font: http://red.levante-emv.com/joseplacreu/2017/02/24/a-la-una-a-les-dos-i-a-les-tres/
Image: jlacreupq levante-emv.com

Miquel Real