La cosa seua: els mocs de la mafia espanyola (I) / J. Masia

19/12/2018

            Està clar, l'actualitat nos atropella i deixem passar temes o assunts per falta de temps i diners. 

            Segons Luis de Guindos, l'exministre mentiros neolliberal, el rescat bancari negat fins a la sacietat pel PP no nos anava a costar un "euro". Al remat, fon un crim contra la poblacio mes pobra i una farsa historica. Politica, empreses, banca i tribunals es convertixen en actors d'una pelicula com El Padrino o d'una serie com Els Soprano. A continuacio desenrollare el guio de la faula.

 

 

 

            L'elit extractiva ha de ser ficada en vereda urgentment perque a mida que el numero de rics aumentava durant la crisis, ho fea tambe el de pobres. La tonica actual es la mateixa, ya saben les gallines que entren per les que n'ixen. La paradoxa del desti era que els neolliberals, els creadors de la crisis, estaven com els buitres per a aprofitar-se de la carronya –"yo me lo guiso y yo me lo como, como Juan Palomo"–; guanyaren abans i guanyaren despuix. En la Doctrina del shock, Naomi Klein adverti que com a conseqüencia del saqueig mundial, la poblacio sería capaç d'admetre politiques lesives per als seus interessos. El perqué es troba en el shock perque reduix la capacitat intelectual i pot arribar a fer-te perdre la consciencia. Aixina s'obrà el milacre, els mateixos que prometien davant la Biblia, Deu i la bandera d'Espanya que els bancs nos tornarien els prestams o que l'illegal amnistia fiscal era lo millor de lo millor, es sonen cada dia els mocs en l'ensenya nacional sense que els mes espanyolistes no diguen ni mut.

 

 

 

            ¡Clar que els pot molestar lo de Dani Mateo! Pero es que per la mateixa regla de tres els hauria d'enujar que els partits politics que utilisen a la policia en benefici propi, els que nos furten, el nepotisme, l'elusio i l'evasio fiscal dels rics, que la banca sempre guanye, el precariat que han creat a colps de reformes laborals, la pobrea infantil que afecta a mes del 30 % dels nostres menuts, etc. Qüestions infinitament pijors pero que no reben el mateix tractament, per aço, esta parcialitat debilita enormement la critica o inhabilita l'argument patriotic. Es dir, lo de Mateo al costat de tot lo demes es una gota en l'ocea. El pobre argument de preescolar es: si ho fan els meus està be, si ho fan uns atres està mal. 

            ¿Foren castigats els del PP, com racionalment es presuponia, per l'acumulacio massiva de casos aïllats de corrupcio? No, els mentirosos serien premiats. Bona part de la poblacio els regalà de nou el govern en platera. Crec que ha d'haver un terme mig entre el despotisme ilustrat i la burrera colectiva. 

            Els bancs ya han recuperat lo perdut –¿quína rao hi ha per a que no tornen els diners?– i llancen contra l'estat una amenaça, en forma de frau de llei, perque anuncien que si paguen els imposts de les hipoteques els repercutiran com siga als clients –de moment la nacionalisada Bankia s'ha desmarcat–.   

            Per a tancar el circul del sindrome de mediocritat que nos invadix, els inutils neolliberals del Banc d'Espanya o la CNMC (Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia), vigilants i reguladors, miren cap a un atre costat mentres cobren bons sous per ser minusvalits intelectuals i morals. Damunt, el PSOE que nos anava a salvar, es queda curt en la llegislacio aprovada i crea un problema, un buit de recaptacio d'imposts a l'exonerar del pagament als bancs quan els prestams siguen per a les administracions, partits politics, oeneges i esglesia catolica –molt estil PSOE–. La solucio es facil, fem una banca publica que no cobre ni repercutixca l'impost i voran cóm els bancs es pensaran millor les coses, aço si sería competencia real. Haure de recordar que la banca no a soles funciona com un lobi sino que es un cartel (una organisacio ilicita), aço ho comprovaran tots aquells que tiren d'hemeroteca i busquen cóm manipulaven l'euribor, les activitats en caus fiscals o les ventages que els dona el Banc Central Europeu. Les practiques oligopoliques no son exclusives dels bancs sino tambe de les grans transnacionals de comunicacio o energia. El paradigma economic dominant seguix repetint com a loros el mantra de l'eficiencia empresarial privada en lloc de denunciar estes actuacions com els tocaria fer als que presuntament defenen la llibertat, l'autorregulacio dels mercats i la lliure competencia. El neolliberalisme, com no es cap teoria cientifica, li te igual entrar en contradiccions permanents perque es una ideologia de dominacio.

            Imagens: el padrino, la cosa nostrahpyhl.activo.mx
                            Dani Mateo, bandera, elperiodico.com

 

J. Masia