El tram estatal del IRPF (va des del 9,5 % per als que guanyen entre 0 a 12.450 euros, fins al 24,5 % dels que guanyen mes de 300.000 €). No es lo mateix un 29’5 %, aparentment absolut d’un impost, que un relatiu: el 29,5 % de 9,5 %. En tot cas, parlem de grans cantitats per a cobrir la singularitat catalana, sería el preu que pagariem tots per a tindre contents als catalans. No pareix que a l‘atra vora del riu se riguen o es feliciten d’estes alegries alienes i per tant, no compartides, tampoc escoltaran a molts cridar: ¡aço ho pague yo!

Per contra, si trasllade la caiguda dels ingressos (que s’emporten els catalans) al restant de comunitats, es reduirien en un 10,7 % de promig. Una contraccio ben significativa i lesiva, pero que obligaria a la presidenta madrilenya a minvar el seu dumping fiscal (competencia deslleal) i entendre, d’una vegada per totes, el concepte de Cruz y Raya ‘de las gallinas’. No pots reduir imposts locals (madrilenys) i demanar mes inversions estatals (diners de tots), mes encara si t’aprofites del l’efecte capitalitat i del model de finançacio. Ella fa igual que els catalans, vol que la festa, a la que no nos conviden, la paguen els atres.

He parlat tambe del supremacisme catala en l’orde identitari i cultural i era inevitable, que com l’efecte domino, arribara a la pela, pero aci la seua reivindicacio economica te base real indiscutible, es pot ser facha, pero no cal ser estupit al mateix temps, ¿o si?

Hi ha discursos antiempirics que es fan contra la realitat. Demonisar a Catalunya no es correcte, per dos motius: a) gracies ad ella i al Païs Vasc no estem governats per la dreta extrema i l’extrema dreta, ¡mil gracies!, b) Catalunya es aportant neta.

Un atre informe de Fedea (5/8/2024) nomenat La liquidación de 2022 del sistema de financiación de las comunidades autónomas de régimen común, expon les sobrefinançacions i les infrafinançacions entre acreedors i deutors.

No te cap sentit l’ordinalitat pura per si mateixa (que qui mes tinga mes ha de rebre per a no variar l’orde), perque el que mes te mes ha d’aportar, observen que Catalunya està equilibrada (100,9 % sobre base 100, la mija), per contra, la nostra nacio no (91,8%). Un cas evident de violacio de l‘ordinalitat es el nostre. Si comparen esta taula en la següent es donaran conte del truc de magia: som la quarta que mes imposts recapta i despuix del repart nos quedem els penultims. Pero per a arrrematar este esperpent hi ha una agravant que es la renda per capita valenciana que està per baix de la mija espanyola, la conclusio es que nos fan mes pobres de lo que som. Fotuts i arrimats al marge.

Les comunitats que mes aporten tambe son les que mes reben. Aci hem de fer-nos una de les preguntes del millo de dolars: ¿llavors si Catalunya aporta manco acceptarà, que, en igual mida, es reduixquen les inversions estatals?

No es tracta d’empobrir a les comunitats riques per a que paguen les festes de les comunitats pobres. L’homeostasis, l’equilibri d’un sistema es sempre delicat i inestable, es una batalla epica entre l’entropia -el caos- i la neguentropia -l’orde- en un clar vencedor final, pero si no s’intenta mai s’alcança.

Porte anys avisant que la finançacio es la mare de totes les batalles, no debades, era un problema eternament evitat fins a que el chantage catala i els principis variables i volubles del pragmatic PSOE l’han posat damunt de la taula. Groucho Marx afirmava per a benquedar, que si no t’agradaven els seus principis, en tenía uns atres.

Els valencianets, com sempre van en el vago de cua perque s’ho mengen tot i per aço tenim lo que tenim. No els importa gens ni miqueta l’assunt. Son les oques de fege rebentat, de fet, el foie gras valencià es el que mes agrada en la cort imperial de ponent i tramontana.

Imagens: rosclar.com, iesprofesorjuanbautista.es.