Al cap i a la fi, la glotofagia representa un etnocidi. Lanuza nos recordava com Castella, Catalunya i Valencia tenien tres llengües i tres cultures diferents, pero, ara, parlem d’una cultura i tres llengües, es habitual l’ocultacio en l’objectiu de que este canvi sibili passe desapercebut a molts per la ceguera que impon l'ideologia centralista. Subjau un prejuï basat en el marc de l’alterofobia, en el despreci de la diversitat, per aço la glotofagia es una doctrina que no te res a vore en els principis cientifics ni l’etica perque viola els drets humans i els drets llingüistics.

Els procesos d’assimilacio −es el cas del catala sobre el valencià− o de substitucio −el castella sobre el valencià− solen trascendir l’aspecte llingüistic i estan vinculats a un diferent marc nacional. Els regionalistes ancorats en lo folcloric o el felibrisme no passen mai a reivindicacions politiques contra la patria gran, el seu reduccionisme i dispositiu de buit de lo diferencial son com les orelleres d’un ase. Molts peixets no saben que viuen en l’aigua, pero, lo pijor es que volen ignorar-ho activament i son els bochins d’aquells que criticament expliquem lo que ocorre, son els guardians del pensament unic. Les discriminacions estrictament idiomatiques son estranyes perque solen afectar a uns atres ambits com el social o l'economic, l’infrafinançacio endemica es un eixemple, per molt que es parle no activa la consegüent reivindicacio politica perque com hem d’ofrenar noves glories a Espanya… La reclamacio es veu ofegada per la batalla de flors unidireccional.

El conflicte identitari es un jocs d’escacs, una lluita de poder entre la minoria, la poblacio i l’autoritat. En la base de l’ideologia està el control que es rig per un rigit marc nacional, una ortografia unitaria i uniformisadora i practiques d’estigmatisacio en tots els ordens de la vida colectiva. El joc que es planteja inevitablement en el billingüisme es un joc de suma zero, un win-lost, es dir, no hi ha cooperacio sino competicio, perque si guanya terreny el castella o el catala es a costa del valencià.

La glotopolitica en l’Estat Espanyol resulta mes que evident, he demostrat en el meu llibre El conflicte identitari (2021) multitut de casos a on el pancaespanyolisme (l’unio i colaboracio entre el castellanisme i el catalanisme) utilisa tots els resorts de l‘Estat Espanyol contra el valencià i quan dic tots son tots. En el Congres dels Diputats nomes es permet el castella i en la televisio publica nomes hi ha desconexions territorials en telediaris, L’informatiu, a on es parla en l’hibrit catala-valencià (u a les 14 h i un atre a les 15:55 h) ¡tant de valencià me mata!

L’entrada de l’ultradreta en seu parlamentaria visibilisa encara mes les propostes jacobines, centralisadores des del punt de vista politic −no volen parlaments autonomics, pero incoherentment participen en ells en sucoses retribucions−. Reforcen i llegitimen el conegut despreci dels castellanoparlants en els atres idiomes peninsulars. El catalanisme i el valencianisme l’han documentat sobradament. El problema no son les llengües, a les que es necessari respectar sempre, son els parlants que estigmatisen i en especial les autoritats que apliquen una determinada politica llingüistica desfavorable.

El paradigma dominant de les elits i els grups de poder instalen una unica nacio i una unica llengua llegitima i desprecien tot lo que es queda fora d’esta descripcio perque la seua actitut es xenofoba. L’actitut contra la diversitat es el prejuï que es trasllada a l’accio en forma d’etnocidi. Es molt senzill: volem ser valencians i parlar en valencià.

J. Masia

Imagens: archiu J. Masia