Lo d'esta televisio de minories no te nom. El guia espiritual es el catala Antoni Rovira, el mantra que tot pancatalaniste i genuïniste te en el cap es el que escrigue fa mes d'un sigle: per l'unitat de la llengua arribarém a l'unitat politica. Es consegui en el cavall de Troya –les bases del 32–, la dictadura supongue un minim parentesis perque el catalanisme s'adaptà molt be ad ella –excepte els comunistes i anarquistes exiliats–, es consolidà en la caixa de Pandora –la AVLl–. Ara toca una bona dosis de Països Catalans (PPCC). El problema es que els valencians repudien l'idea, els pancatalanistes han hagut de transformar-se en valencianistes per a obtindre bons resultats electorals i manar. El silenci, l'ocultacio de lo que son realment els han vingut molt be, es molt lucratiu; representen l'eterna lluita de les dos velocitats: una mes rapida i un atra mes sibilina –la dels genuïnistes–.
            Ya han utilisat diverses series realisades en catala, aixina com publicitat, per a anar sensibilisant les orelles dels valencians a la fonetica catalana. A base de repetir una idea o una foto –la dels PPCC– van acostumant a vore com a normal i habitual determinades formes forasteres o quimeres, volen conseguir la familiaritat per l'exposicio reiterada. Des de l'ALPI (Atlas Lingüístico de la Península Ibérica) que arreplegà, en els anys 30, que els valencians afirmaven unanimement parlar en valencià, fins a l'enquesta del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) de 2005, a on n'eren el 64,4 % (i en 2014, segons el barometro d'Abril de la Generalitat Valenciana, eren el 52.3%), ha ocorregut alguna cosa. Ha segut un proces de catalanisacio, especialment accelerada pel control educatiu i dels mijos de comunicacio, una trama o ret en un objectiu molt clar: modificar l'identitat dels valencians i valencianes. I ara, envalentonats, s'atrevixen a fer una accio radical, tipica del pancatalanisme mes obsessiu i compulsiu, no crec que s'hagueren atrevit o ho hagueren pensat ni els de Terra Lliure.      
            À Punt en el coromull de l'esperpent ha subtitulat en catala a un valencià. No es podria ser mes absurt. Si no se l'escoltara be es podria fer, pero no es el cas, es fetichisme fabria pur i dur. Si Joshua Fishman alçara el cap, el tornaven a matar per a major gloria dels PPCC, el vell intelectual encara nos podria ensenyar que tenim dret a maximisar les diferencies per a mantindre la riquea cultural i llingüistica; À Punt s'enfronta a tota la llingüistica internacional perque el parlant es competent. Una moral que planteja que el fi justifica els mijos es rebujable ab initio.
            La deriva de la televisio que no alça un gat pel rabo, pero chupla com ningu per a catalanisar als valencians, resulta ridicula –es ridicle dir article–. Van a per totes, caiga qui caiga, cada vegada apreten mes l'accelerador i nomes els pot parar un mur: la politica valencianista. Rebugen als nous partidets que nomes fan que dividir i concentren el vot en l'Encontre. Nos ho juguem tot.   

            Mala excusa te el malalt

            Un sociollinguiste valencià, Antoni Mollà, pels anys noranta, en llinia en la tercera via, reconeixia el mea culpa, escrivia que: "Al nostre país, els catalanoparlants il·lustrats reaccionàvem, davant el perill de substitució i d'hibridació, amb una compensació lingüística de caràcter redemptor. La conseqüència immediata en fou el prestigiament de les formes lingüístiques amb caràcter més simbòlic. El cultisme, l'arcaisme i l'expressió de regust literari esdevenien mots-trinxera per a la defensa del català. Fou així, doncs, que començaren a usar-se mots desconeguts i a oblidar-se'n, correlativament, de coneguts".
            El pancatalanisme te la seguritat dels seus guanys i alvancen com una aplanadora, llancen el globo sonda, observen la reaccio i un passet mes.
            Els genuïnistes (Aberlard Saragossà, Josep Lacreu i Leo Giménez) acusen de la desfeta idiomatica a un ent metafisic o hetereu com la corrent llibresca, els decimononics o els afectats per la "filiació europeista" de Pompeu Fabra. Fa quatre anys (13-9-2016) escrigui sobre Lacreu: "Totes les semanes tindrem les ocurrencies del terminator catalaniste reconvertit ara en conservacioniste. Alguns creuran que ha descobert la roda. Es que els adamistes es multipliquen com les rates i alguns es queixen dels mosquits tigre. ¡Ains!".

            Ara tenim a la televisio À Punt convertida en la mare superiora (la dona de Jordi Pujol) i els seus missals (millons d'euros) per a adoctrinar en la fe redentora de l'anomalia de sentir-se valencians. Es l'insuficiencia metafisica del ser valencià que ha de ser omplit d'espanyolisme o catalanisme per a conseguir la perfeccio, la completut, l'orige de tots els nostres mals.      
Imagens: ccma.cat, esdiario.es

J.Masia