La pandemia (IV) / per Antoni Fontelles
7/4/2020
El millor sistema sanitari
Mai es reconeixerà prou el sacrifici d’aquells que han estat a peu d’obra (que es donen per mencionats tots) per a contindre el coronavirus. Especialment quan s’ha treballat, sobre tot les dos primeres semanes, sens el material suficient o adequat. Un punt negatiu per al govern central per no tindre prevista la situacio; un atre ‘puntot’ negatiu per a les ‘espavilades’ i critiques comunitats que tampoc tenien els mijos necessaris. Perque he de recordar que la sanitat es una competencia transferida.
No nomes aci, el sistema sanitari s’ha vist desbordat per la trompada de pacients que en situacions normals hauria absorbit pero ara no, principalment en els llits d’uci, prou per baix dels que te Alemania.
Les estructures com la sanitat no perden operativitat de la nit al mati, ni la recuperen en dos dies. Alguns patixen ara la falta d’inversio en lo public i l’insuficiencia de lo privat (fer-te un test de coronavirus era dificil en el public, pero en el privat l’havies de pagar... i no era barat... pregunten lo que costava en Estats Units).
La –justa– solidaritat que reclamen els mes perjudicats (Madrit de forma permanent i a tots els nivells) coincidix en els que han anat desinvertint en sanitat (els seus governs) i han anat ‘venent’ el servici public o subcontractant-lo mes car que quan l’oferien directament (aci en temps del PP teniem el cas de les resonancies magnetiques que eren molt mes cares ‘privatisades’ que publiques... pero el concessionari era ‘amic’). Ya dic, la solidaritat que exigixen els que nos fan la competencia tributaria, els insolidaris fiscals... ara volen l’ajuda de tots... ai, ai ai.
Lo public
Si fora defensor del darwinisme economic i social (eixemple clar, el primer ministre britanic Boris Johnson) hauria dit: que cadascu s’apanye i el que mes puga per ad ell. Pero no, crec en la societat i en les persones (no en l’individu com defenia l’exprimera ministra britanica Margaret Tatcher). El sacrifici de la ‘sanitat’ es una mostra de prelacio: l’altruisme sobre l’egoisme, una molt bona lliço. Som sers socials, naixem i morim en una societat. Nomes Robinson Crusoe havia de mirar per ell... i tampoc, perque aparegue Divendres.
Incongruentment, aquells que mes defenen l’individualisme i lo privat son els que primer han posat el crit en el cel, ¿a ón està l’estat?, ¿qué fa l’estat?... si defenguera la ‘destruccio creativa’ dels neolliberals... l’estat hauria de deixar fer, no intervindre, perque la ‘societat/mercat’ ya s’estabilisarà i apareixeran noves oportunitats... per als necrofacs (buitres, corps, cucs...).
Ve be que l’expresident d’Uruguai José Mugica (LodeÉvole, La Sexta, 29-3-2020) nos recorde una gran veritat, que una part significativa de la societat no vol vore i que una gran part de la classe politica tampoc: quan ve un desastre... exigixen al pare (estat) que ixca a ajudar-los... quan me van mal les coses vullc assistencia, pero quan guanye diners... que l’estat no clave la ma... (com els contractes que feya el PP, l’Aeroport de Castello, si els gestors guanyaven diners, millor per ad ells, pero si en perdien... haviem de pagar tots la diferencia).
Altruisme publicitat
Crec que tots agraim de cor les iniciatives privades (donacions, fabricacio de bens, baixades de jornal, modificacio de la produccio, concerts solidaris...). Molt be. Pero tambe esperem que en acabant, quan aço passe (que passarà), mantinguen la generositat i humanitat demostrades. Vullc dir, que estes conductes no siguen ‘situacionals’.
Recordem les ensenyances evangeliques: que la teua ma esquerra no sapia lo que fa la dreta... no faces sacrificis per a que tots ho vegen...
M’ha molestat un poc l’excessiu protagonisme d’alguns... aci hi ha hagut iniciatives eixemplars que hem conegut per la prensa local, perque els grans mijos han prestat poca atencio a lo que passava fora de Madrit i de Barcelona. Es una constatacio.
Yo no vullc que donen diners (si ho fan, be), simplement demane que paguen lo que els pertoca d’acort en lo que guanyen, que contribuixquen equitativament al gasto de l’estat.
Tots aquells sectors que ara estan perdent al mes cabaçades de millons (segons lo que publiciten: 12.000, 300, 5.000, 55.000...), quan aço es recupere... confiem que tambe guanyen estes cantitats. I ho dic per algun ambit que te per costum cotisar al minim, distraure els ingressos, no pagar hores extres, i ara els pareixen poc les ajudes i subvencions concedides.
Imagens: Pixabay (Thor Deichmann)
Antoni Fontelles