La pandemia: oposicions i desori (i III) / per Antoni Fontelles

26/4/2020

La transitivitat: regles i excepcions

            Per experiencia se que quan es fa una regla, lo millor es que no tinga excepcions o les minimes (una o dos) i molt pero que molt justificades. En cas contrari, lo mes segur es que la norma siga un colador.

            Aci, si fas cas, tot lo mon te una rao de pes per a que s’atenga la seua especificitat (algunes son inexistents o compartides).

            Comencem per les activitats no essencials. Si per definicio son accidentals, han de parar. El govern feu lo que pogue i quan pogue per a tallar-les i li valgue dures critiques de l’oposicio i de la patronal...que passats 15 dies (9 efectius) estava que se’n pujava per les parets. La pugna entre els poders factics-economics i el govern (entre PSOE i Podemos) i l’oposicio, ha aguaitat pel finestro. Inclus yo entenc que la ‘paralisacio’ total no pot durar en exces, pero d’ahi a acceptar totes les alegries dels mes variats colectius i interessos grupals va com del cel a la terra.

            Obsessiva ha segut la qüestio de quàn podrien tornar a eixir els chiquets al carrer (ho comprenc). Els sicolecs, pedagocs, associacions de pares i  agrupacions de petanca que amparen la peticio, sempre afigen que acompanyats d’un adult i en les mides de seguritat necessaries.

            Reiterada la reclamacio d’alguns deportistes per a poder eixir a practicar les seues especialitats, perque eixa era la seua faena...¡guardant la distancia de seguritat! (¡Com hem vist en França i en uns atres països!).

            En l’ambit futboler, a primers d’abril saltà la noticia de que la Real Sociedad anava a entrenar en uns dies, a porta tancada i en grups de dos i separats. Immediatament el govern li recordà a l’equip que no podia fer-ho.

            Si parlem de malalts...parlem de morts. Es inhuma no poder despedir-se dels pares o d’un familiar. Al remat, en algunes comunitats es permeten visites de tres persones ¡en les sabudes mides de seguritat i de distanciament!, (com en Madrit i m’han contat algun cas...).

            ¡Cóm no! Hi ha una atra situacio ben important per a una parella: el part, al qual es convenient que vaja el pare. El cor de peticionaris fon una associacio de matrones i enseguideta, la consellera de Sanitat, Ana Barceló, rectificà l’orde i autorisava la presencia del conjuge...

            I ya posats, a mitant d’abril, la patronal empresarial AVE reclamava que es plantejara la represa de l’activitat productiva... ¡en les pertinents mides de seguritat!

            Si s’observa, tot son situacions comprensibles.

            La llei nomes deixava eixir al carrer per a lo essencial, per a passejar al gos i per a traure chiquets autistes (perque alguns tenen problemes d’agressivitat).

            Estes excepcions les veem normals i inqüestionables (encara que sabem que mes d’un propietari d’animalets...socialisa, vullc dir, van a raonar).

            I ara anem a la transitivitat i les excepcions. Si s’autorisava que la Real entrene...els deportistes tambe podrien eixir...i si estos podien, els chiquets i els pares tambe, i per llogica s’havia de poder anar a un soterrar i, per supost, podriem acompanyar al malalt i, naturalment, a la dona en el part.

            I al remat, yo que no soc essencial, ni tinc gos, ni se m’ha mort ningu, ni tinc un malalt que acompanyar, ni un chiquet que traure, ni practique deport...¿per qué no puc eixir al carrer?

            Tots estos defensors de les causes justes –que ho son–, s’han plantejat cóm es controlarà tot aço, ¿un policia darrere de cadascu?. Quan es produixquen els contagis, perque es produiran, ¿eixiran experts, directives i associacions a acceptar la responsabilitat?...no, seran els primers en acusar al govern d’haver autorisat l’activitat.

El futur immediat: orde i desori

            I per a acabar, la desescalada, el desconfinament, la llibertat condicionada. Tot lo mon, o casi, me referixc als dirigents politics, ha reclamat la seua especificitat, originalisat, idiosincrasia, peculiaritat, particularitat, singularitat, per a que el seu territori tinga un tracte diferencial i diferenciat en el proces de tornada seminormal a la vida diaria.

            La voluntat de l’eixecutiu ha segut atendre uns marcadors, uns estadistics, que garantisaren una minima seguritat per a tots (estic a favor d’un tracte asimetric). Personalment opine que no s’hauria d’haver fet abans de tindre les primeres informacions de l’estudi de seroprevalencia (entenc la complexitat de l’investigacio, pero ¿tant costa el disseny experimental?).

            Els menors eixiran acompanyats per un adult. Les estrictes mides de distanciament i evitar la socialisacio...es compliran el primer o el segon dia (i en molts casos ni aço). Sera ‘inevitable’ la vulneracio...¡igual m’equivoque!

            Simultaneament començaran els agravis comparatius: poblacionals (si un adult pot acompanyar a un menor, ¿pot l’adult eixir a soles?); economics (si poden obrir les llibreries, ¿per qué no una tenda de roba?, ¿per qué no un bar?); territorials (si la comunitat X te un index de transmissio baixissim o irrellevant, ¿per qué ha de tindre les mateixes reserves que la comunitat Y que encara no veu l’eixida del tunel?); sectorials (si hi ha movilitat per als menuts, si obrin determinats comerços...¿per qué no es permeten els oficis religiosos?); discrecionals –perque hi haura una certa llibertat ‘autonomica’– (si un territori permet els ‘mercats ambulants’, ¿per qué un atre els prohibix?)...i moltes mes situacions que cadascu haura pensat...

            Se que els experiments es fan en llimonada, pero yo deixaria als dirigents de cada territori que aplicaren eixes idees tan brillants que tenen, pero en la condicio de que si reculen sanitariament...siguen ells a soles els que queden confinats novament...

            La realitat s’engolirà qualsevol planificacio...i haurem de recordar noms.

            I encara queda molt de bacallar per tallar.

Imagens: Pixabay (Sungmin Cho), Levante-EMV (grafic)

Antoni Fontelles