Conta el gran Blasco Ibañez, en molta rao, en una de les seues noveles que els morts manen, cosa facil d’entendre en tot lo mon, puix nomes hem de mirar darrere per a vore, quí som, d'ón venim i gracies ad ells cap a ón anem.

            Tot lo mon a excepcio del poble valencià. Per a nosatres la força, la rao, l’orgull d’un passat historic, ric, com poques nacions tenen, pert el sentit en mans de la corrupcio politica... 

            Per coses del desti me va tocar naixer i creixer en un poble del Regne de Valencia, d’eixos, com tants, en que la llengua materna es el valencià, llavors es facil imaginar que des de sempre l’he sentida com una cosa meua i al mateix temps de totes les persones que me rodejaven, o siga, de la gent del poble que no es un atra cosa que dels valencians i valencianes.  

            Fon ya des de menut, a l'anar a escola, quan vaig començar a notar una sensacio estranya que no entenia pero que sense poder explicar, per l’edat suponc, me dia que alguna cosa no anava be i no era un atra que el fet de que en l’escola els mestres nos donaven totes les classes en castella, cosa mes estranya si cap, puix una volta acabades estes nos parlaven en valencià.  

            Ya de major anaves entenent allo, puix me va tocar naixer a finals dels sixanta i començar l’escola a primers dels setanta a on el regim que governava Espanya era la dictadura i, segons me contaven els pares, la llengua valenciana estava prohibida en totes les institucions de l’estat, nomes quedant esta en l'ambit privat i familiar, aixina com que era la nostra obligacio el parlar-la i transmetre-la de pares a fills per a que no desapareguera mai, ya que es un patrimoni del poble valencià que venía de molt llunt i que mai, ni guerres, ni epidemies, ni regims havien conseguit acabar en ella, i ara, si be no nos deixaven estudiar-la deviem resistir puix com diu el dit, no n’hi ha mal que cent anys dure, i en algun moment la cosa canviaria.

           Llavors en eixa ilusio deviem de seguir parlant el valencià del poble, del carrer, sent conscients de que per falta de mijos per al seu estudi no ho feem tot lo correcte que corresponia i que moltes paraules s’havien castellanisat, pero que tenint una bona base el dia de dema sería molt mes facil el poder corregir estos erros.  

            En el meu ambit mes familiar vaig tindre la sort de poder fruir dels que segur varen ser els millors yayos del mon, d’ells vaig deprendre lo que era el voler sense esperar res a canvi, a ser humil, a escoltar i, passara lo que passara en ma vida, a seguir avant, tambe despertaren en mi eixa part mes tendra que tots portem dins, sobra dir que ells parlaven en valencià i que el seu castella era mes be justet.  

            Aci en estes terres m’ha passat tot lo millor de la vida, com puga ser el enamorar-me, ser pare, viure en llibertat… 

            Tambe tot lo mes roïn com es l'enterrar a persones volgudes com familiars i amics, pero que al cap i a la fi son coses que formen part d’este dur cami nomenat vida en que tots estem de pas…  

            Tambe he tingut la sort de treballar en la terra anant a collir fraules, taronges, albercocs, segant “boga” en el yayo, i en alguna que atra fabrica, lo que ha fet creixer cada dia mes eixe vincul en la terra volent-la mes si cap, puix el poder treballar en ella no es una atra cosa que el tirar raïls per a poder sobreviure… 

            No se cert, ni el per qué en un moment de la vida, vaig deixar de preocupar- me per una cosa que donava per segura, era tan intocable com immortal, puix una volta acabat el regim i entrats en democracia recorde cóm la llengua valenciana, l’autentica, la de les Normes d’El Puig entrà en les escoles, cosa de la que yo no vaig aplegar a beneficiar-me, per allo de ser un mal estudiant i en quinze anys deixar els estudis… dedicant-me a acabar de creixer, madurar, sense deixar mai de treballar i per supost passant sempre de la politica, com quasi tota la joventut, suponc, i pot ser siga aci a on estiga l’orige del meu, com el de tants, esclavo perdut. 

            Passats uns anys fon aquell dia en que sents llegir en veu alta a la teua filla un llibre, treball d’escola, en catala pur i dur, quan li preguntes  

            - Chiqueta ¿Qué i cóm estas llegint? 

            I ella en tota l‘inocencia que donen els nou anys de vida te respon 

            - Es un treball d’escola en el que tinc que llegir un llibre en valencià que nos ha dit la mestra i en acabant fer un resum d’ell. 

            Aci ya es quan t’agarra un mal de pancha, per allo de que lo que acabes d’escoltar no se pot digerir i comença una discussio familiar al dir- li 

            - Puix torna-li el llibre i dis-li que ton pare diu que s’ha enganyat de llibre puix eixe està en catala i no te res a vore en la llengua valenciana. 

            I llavors tens que sentir com la teua dona, mare de la chiqueta, te diu… 

            - D’aixo res, es lo que se dona en l'escola i no la van a suspendre per culpa teua, lo que donen, si be estic d’acort en que no es just, es llegal, aixina que si no te pareix be, lluita, lluitem per canviar-ho pero mentres es lo que n'hi ha.  

            En eixe moment, gracies a internet que hui tots tenim a ma, comences a buscar informacio de cóm i per qué la llengua valenciana esta cami de desapareixer sent suplantada per un dialecte foraster a on obliguen als nostres fills a dir paraules i canviar expressions per unes atres mai sentides per estes terres.  

            Buscant i buscant informacio, aplegues a la conclusio de que tres son els principals motius de que la llengua estiga en el perill de desapareixer com està, i a l'unica conclusio de quí pot canviar este sense sentit i quín es el remei.

            Buscant als responsables de tot aço nos trobem:  

            En primer lloc, la pijor classe politica i la mes corrupta que mai ha chafat estes terres del Regne de Valencia, que començant pel nom, com si de regants o veïns es tractara, nos posaren “Comunitat” negant aixina l’historia de lo que un dia forem, que no es una atra cosa que un regne, una nacio, que formava part de la Corona d’Arago. 

            En acabant i per un pacte politic, que no filologic, les dretes corruptes de l’estat espanyol nos vengueren la llengua als corruptes catalans comandats per Jordi Pujol, clar que per a defendre els nostres interessos contavem aci en Valencia en un president murcià, que una volta consumat el genocidi creant la marca blanca de l'IEC (Institut d'Estudis Catalans) baix el nom de AVLl, fon premiat i passà a ser ministre de l’estat. 

            A tot aço les esquerres valencianes acomplexades des del naiximent de la democracia, fent de palmers, puix no se per qué sempre han preferit ser catalans de segona ans que valencians de primera que no tinguen amos ni en ponent ni en tramontana.  

            En segon lloc, les entitats culturals que se supon que estaven per a defendre la nostra llengua pero, que  s’han posicionat a favor del genocidi de la llengua i si, estic parlant de Lo Rat Penat i la RACV que mentres el PP nos venía ells se dedicaven a viure de l'almoina que els donaven fent en tot moment, com a bons mantinguts que eren, allo que els amos els dictaven, aixina fins i tot consentiren convergir en l'accentuacio, passant la nostra de ser diferencial a coincidir en un 99 % en la catalana, pas previ per a despuix passar a ser academics, en bon sou aixo si, de la AVLl, assegurant-se de pas una divisio, equivalent a una guerra civil entre valencianistes, creant dos bandos quasi irreconciliables entre els accentuistes i els puristes, hui mal nomenats, no accentuistes, que acabarà, o no, ya vorem, en la llengua valenciana, pero que sense dubte ha trencat l'unitat d'accio del mon valencianiste. 

            Estes actuacions han fet que la situacio en que se troba la llengua valenciana siga molt delicada, posant en ventaja a la classe politica corrupta, aquells que volen fer-la desapareixer. 

            Estos corruptes, que estan catalanisant als nostres fills en les escoles a pas de jagant, ara aprofiten i ofeguen ad aquells que un dia se conformaren en viure d'almoines, deixant-los sense les subvencions a les que s'han acostumat per a la seua existencia, patiments que els atribulen per no fer les coses be des d’un principi i alluntar-se del poble, aixina ara se veuen mes sols que la una. 

            Mentres els puristes carregats de raons i arguments tambe per falta de mijos estan veent com poquet a poquet i injustament la llengua va apagant-se, si be ni l’esperança ni l’ultima paraula està perduda ni dita.  

            En tercer lloc d’este sense trellat està el poble valencià, puix segons pareix no acaba de despertar i mira cap a una atra banda. S’ha convertit en el soci necessari, vullc pensar que involuntari, d’este genocidi cultural que de portar-se a cap, sera historic, i aixina de trist serem recordats en els llibres d’historia el dia de dema. 

            Com a problema politic que es, hem de recordar que als politics els posa el poble votant-los en les eleccions i despuix de quaranta anys votant a partits centralistes espanyolistes va sent hora de fer autocritica i reconeixer que aquells en qui confiavem nos han enganyat, llavors, nos hem enganyat.  

            Es aci en este punt a on naix la reflexio de quí pot canviar este sense sentit, ya que una volta vist, llegit i confirmat puix tot lo llegit fins ara, per molt que no t’agrade, està escrit i documentat i per lo tant demostrat que el genocidi de la llengua valenciana es un problema politic i de corrupcio, nos toca ara al poble, aquells que sempre hem parlat, sentit i vixcut en valencià, aixina com aquells que diuen sentir-ho i estar en ganes de lluitar, el no deixar de parlar mai en valencià, aixina com escriure’l fent-ho public i aprofitant el mijos moderns que hui tenim tots a ma, ajudant-nos dels correctors ortografics, omplint les classes de llengua valenciana que se fan, com son els que organisa l’INEV en el GAV. 

            Entre tots no ha de ser gens dificil el donar-li la volta ad este sense trellat que esta patint el poble valencià deixant ya d’una volta eixa sensacio de tindre amos en ponent i en tramontana deixant de ser moneda de canvi de l’estat espanyol que a la fi tenen al Regne de Valencia abandonat i humiliat fins al punt de consentir que una regio inferior en historia s’apodere de tota la nostra cultura, els nostres classics, tradicions, gastronomia, i lo mes dur deixar-los apoderar-se de l'ensenyança publica dels nostres fills per a aixina aplicant la seua doctrina genocida doblegar a les futures generacions trencant eixe esclavo que nos ha unit de pares a fills durant mes de mil anys per mig de la nostra dolça llengua valenciana… 

            No, estic segur que el poble valencià no els deixarà que se n'ixquen en la seua, sabent com sabem que es un problema politic no nos queda una atra, que apoyar als diferents partits politics valencians i valencianistes que n'hi ha, ya no valen excuses per a no fer-ho, recordeu que les oportunitats tambe tenen data de caducitat, si som del pensar que lo que n’hi ha no deixen de ser partits chicotets tambe hem de pensar que l’unica manera de fer-los grans es apoyant-los puix ningu naix gran, se fa en el temps i de nosatres depen lo apressa que ho facen, es tan facil com necessari que cada u pose el seu granet d’arena apoyant ad estos partits mentres a la vegada, parlem, llegim, publiquem en la nostra llengua mare, el valencià en Normes d’El Puig, es l’unica manera de traure-la del sense trellat en el que està si no volem ser recordats en els llibres d’historia com…

            L’esclavo perdut

            Imagens: El Perill catalá, J.M. Bayarri, wikipedia.org
                            L'esclavo perdut, shakefire.com

            Coses de Tub 

            Escrit en llengua valenciana seguint les Normes d’El Puig. 

            L’unic futur del valencià
            Lluitem #perloNostre