Lluïs Lucia i Lucia, un represaliat pel franquisme / per J.Morales

11/7/2020

            Lluïs Lucia i Lucia naixque en les Coves de Vinroma (Castello) el 17-X- 1888, i falli en Valencia el 5-1-1943, fon advocat, politic i ministre.

             Era el quint fill que sobrevixque dels dotze germans haguts del matrimoni del notari Josep Lluïs Mesquita i la seua cosina segona Maria Teresa Lucia, de familia tradicionalista i en esta ideologia escomençà a interessar-se per la politica, cursà els seus primer estudis en l'escola nacional de Nules, a on estava destinat son pare, i continuà el bachillerat en el colege sant Josep dels jesuïtes, en Valencia, en acabant es llicencià en Dret Penal en l'Universitat de Valencia, s'inicià professionalment com a passant de la prestigiosa advocacia de Valencia de Manuel Simó.

             El 17 d'abril de 1913 contrague matrimoni en María Pilar Mingarro Roca pertanyent a una acomodada familia de Borriana, d'este matrimoni naixera posteriorment el conegut director de cine Lluïs Lucia.

             Des de molt jove estigue en el tradicionalisme valencià i escomença la seua andadura com a periodiste colaborant en el semanari carliste “El Guerriller” En 1909 se feu carrec de la direccio d'este semanari, posteriorment formaria part de la redaccio del “Diari de Valencia” als 24 anys ya era director interi d'este diari, lloc que ocuparia fins a 1914. En 1918 ya ocupa el carrec de Director General, carrec en el que estigue fins a que esclatà la Guerra Civil.

             Durant la Dictadura de Primo de Rivera (Set.1928-Gin. 1930), se desilusionà del carlisme, va vore que era inservible per a la nova actualitat, i en eixe mateix any 1930 fundà el partit Dreta Regional, era un partit d'ambit regional valencià, la seua ideologia era regionalista valencià i Democracia Cristiana, que estava en la posicio de la dreta espanyola.

             En les eleccions municipals de 1931 disputa l'electorat en Valencia a la partit Unio Republicana Autonomista (PURA) de Sigfrit Blasco-Ibáñez, fill de l'escritor valencià Vicent Blasco-Ibáñez, que tenia un eficaç sistema administratiu i era el millor partit vertebrat de la dreta espanyola.

             En les Eleccions Generals de 1933, es presenta com a part integrant de la CEDA, el partit de Gil Robles, i obte una cadira per Valencia ciutat, tres per la provincia, dos per Castello i tres per Alacant. Es triat vicepresident de la CEDA.

             Ocupà el carrec de ministre en dos ocasions primer de Comunicacions en maig de 1935 en Aleixandre Lerroux, i la segona com a ministre d'Obres Publiques en setembre de 1936, baix la presidencia de Jogim Chapaprieta. El seu paper fon moderat, pacificador i constructiu, era contrari a tota violencia, defenia la democracia i la llegalitat constituida.

            Quan era ministre d'Obres Publiques el seu gran proyecte era el cridat “Gran pla general d'Obres menudes”, en actuacions de cost baix per a solucionar els problemes mes urgents de la poblacio, el respalava la gran majoria del parlament, era una gran ajuda sobre tot per als chicotets pobles i una possible solucio a la gran desocupacio d’aquell temps. Pero la dissolucio del parlament en 1935 impedi portar-lo avant. Esta mateixa dissolucio parlamentaria donà al trast tambe en el seu atre gran proyecte, l'aprovacio de l'Estatut d'autonomia de Valencia, reclamat des de 1930.

            En 1935 Lluïs Lucia colaborà en Alcalá Zamora per a intentar formar un grup moderat entre la dreta i l'esquerra, Indaleci Prieto el recolzà tambe en 1936, intentava formar un govern de coalicio en Lluïs Lucia i Guillem Fernández. Pero aquell proyecte era impossible davant de la deriva colpista de la dreta i la victoria del Front Popular.

            Lluïs Lucia s'enfadà quan escoltava lemes fascistes com “Els caps mai s'equivoquen”i comentava “¿I perque no es poden equivocar?”.

            Aplegà la victoria del Front Popular en les eleccions del 16 i 23 de febrer, era una coalicio de partits d'esquerres formada pel PSOE, ER, Partit Central Democratic i Renovacio espanyola. Alguns membres de la dreta espanyola no assimilen aquella derrota i junt en un grup de militars tramen un colp militar, escomencen les folgues i desordens en algunes grans ciutats. el dia 11 de Juliol de 1936 la seu de la Dreta Regional es incendiada en Valencia, molts dels seus membres, durant la Guerra Civil, recolzaren la sublevacio militar i en acabar la guerra ocuparen importants carrecs locals del Moviment. Manuel Simó fon empresonat i fusilat; igual sort obtingue Vicent Sala, foren fusilats pels milicians, dins del rebombori regnant.

 

            No passà lo mateix en Lluïs Lucia. Des del començament mostrà la seua adhesio, a la Republica, a la que envià la següent telegrama: “Ministeri de la Governacio: Com a exministre de la Republica, com a cap de la Dreta Regional Valenciana, com a Diputat i com a espanyol, alce en esta hora greu el meu cor per damunt de totes les diferencies politiques per a posar-me al costat de l'autoritat que es, front a la violencia i rebelia, l'encarnacio de la Republica i la Patria. Lluïs Lucia”.

            Poc imaginava que estava firmant la seua futura sentencia de mort. I aci es a on escomençà el drama en la vida d'est home. A pesar de la seua fidelitat a la Republica, els seus antecedents de dretes i el seu catolicisme fervent obren en la seua contra, davant del caos regnant optà per amagar-se en una masia del Maestrat castellonenc, pero als pocs mesos es delatat i empresonat. La comissio del suplicatori de les Corts dictamina al seu favor, pero seguix tancat, primer en Valencia i en acabant es traslladat a Barcelona, a on es quedarà fins al final de la guerra.

            En febrer de 1939 es detingut novament, esta volta pels vencedors, es somes a un juï sumarissim i en ell ix a relluir el telegrama d'adhesio a la Republica. Es condenat a mort. Hague persones que intercediren per ell, entre elles l'arquebisbe de Valencia i se li commutà la pena de mort per la de 30 anys. En Juliol de 1941 se li commutà una atra volta, ara per la seua deportacio a Balears. Alli caigue en una greu dolencia que se li va agravant, possiblement per un cancer hepatic, se li traslladà a Valencia en vigilancia policial per a ser intervingut, pero no ho pogue soportar i finalment falli el 5 de giner de 1943.

 

            Est home tambe tingue la seua contribucio lliteraria, escrigue molts articuls poesies i alguns llibres, entre estos destaquen: “En estes hores de la transicio” en 1929, “en finalisar la Dictadura de Primo de Rivera, “Que me diu voste de la preso” de la seua etapa en la preso de Barcelona, esta se publicà baix el nom del pare Martin Torrent capellà de la preso Model i per ultim en el seu desterro de Mallorca “Salteri de les meues hores”, esta no es publicaria fins a 1955, la majoria dels seus poemes la censura prohibi que es publicaren.

            Estes simples llinies donen una idea de que no importava en quina faccio militar estigueres, ya que la repressio se donà tant en dretes com en esquerres, i com a prova es pot vore la biografia de Cano Coloma, que ya hem tractat aci (https://www.accionacionalistavalenciana.com/josep-cano-coloma-lalcalde-que-salva-la-mare-de-deu-jmorales). Son dos casos similars.

 

 

 

Imagens: buscabiografias.com, Club de Opinión Jaime I, wikipedia - Raderich (foto capçalera "Diario de Valencia")

 

J.Morales