L’explicacio de l’amor toxic son les categories creuades, compartides, es dir, l’ideologia afi que apega mes que el loctite. Els fets nos demostren que el nefast i dominant regionalisme –del PP o del PSOE−, que es el que ha governat sempre, es la causa directa de l’insostenible situacio economica i identitaria. L’agre component pancatalaniste ha entrat embolicat de la dolça pindola. Aixina si.

Els dos partits centralistes compartixen el nacionalisme espanyol, en la dosis extra de catalanitat via PSPV o la del PP que es transmes per families pancatalanistes internes i futurs pactes per a garantir la governabilitat. Quan a un regionaliste se li posa davant l’eixecutiu espanyol o evitar la catalanisacio de la nostra nacio, per molta identitat dual (son els que es definixen: tan espanyols com valencians) que tinga, Espanya li pesa mes que el plom i per aço ofrena 24 hores al dia.

Eren les persones que componien les juntes de govern de les entitats ara popularistes (LRP i la RACV), abans valencianistes, les que mantenien la dignitat en peu. Les entitats, al contrari de lo que creuen alguns simples, no son sers animats, ni valuosos per si mateix, son els dirigents i les accions els que les donen valor.

La connivencia es obvia, la RACV i LRP posaren caneletes, tots els dies per a que vingueren els redentors de la dreta extrema i l’extrema dreta a salvar-nos. Pero el que encen un ciri al diable i un atre a sant Miquel, se queda en pel.

La religio popularista, dominant en el regionalisme, impedix crear una identitat social positiva valencianista, una opcio politica transformadora per a la nostra societat. Ells son els que bloquegen el relleu generacional, els que deriven a les joventuts als partits politics centralistes en conte de promoure acodir a les classes de valencià en LRP o fer totes les activitats integrament valencianistes.

No hi ha cap geperut que es conega la gepa i tampoc resulta virtuos ni lloable fer-ne una bona i una atra roïna, perque fer i desfer es treballar per al diable. Tot aço conspira a favor de mantindre el statu quo que es lo contrari que el valencianisme necessita: canviar l’orde de les coses, per aço no pot ser conservador sino imperiosament progressiste.

El gir de 180⁰, tan necessari com improvable, te massa problemes darrere que ningu ha posat damunt la taula. L’inobservancia de critica i d’autocritica es la millor mostra de la carencia d’inteligencia, la proliferacio i preponderancia de l’interes egoiste, particular sobre el grupal i la covardia imperant. De la narracio de les incapacitats hem de passar a l’empoderament.

U dels grans problemes de l’humanitat es el ‘massa tart’ i en el principi de la fi, en 1999, l’intent dels liquidadors d’acabar en l’unio del valencianisme cultural i l’eliminacio del politic hague de ser contestada de forma mes contundent i sobre tot continuada en el temps (consistencia), pels que no nos sentiem comodos baix les ales de la gavina. Yo he complit de sobra en la meua desafeccio palesa.

Si, uns quants nos implicarem, portarem a l’expresident de LRP Esteve a juï, darrere de varis canvis de juges fins trobar a l’idoneu ya es poden imaginar qué ocorregue. Ferem publiques les nostres desavenencies i denunciarem les faules. Pero, a bona part de les rates penades se les menjà la gavina, l’au carronyera, en cos i anima. Nos faltaren honrats i valents per mantindre la dignitat de l’entitat en peu.

Mes tart, en el sector mes debil intelectualment dels diacritics els pesava molt el sentiment pur: la por a quedar-se a soles per la divisio creada per la RACV i LRP en la reintroduccio, sense cap de consens, d’una norma accentual convergent en la de la AVL, en 2003. Plovia sobre banyat, pero alguns no tallaren definitivament el cordo umbilical en les entitats de referencia convertides ara en mes que closses dels populars.

Pel fil traurem lo capdell

L’inconsistencia de LRP anulà l’influencia del valencianisme, els agrade o no. Ho explicat des de fa 25 anys en conferencies, articuls i els meus llibres. L’ignorancia es activa perque els estudis de sicologia social experimental son determinants per a establir les condicions optimes que l’entitat s’ha encarregat fa mes de 20 anys d’afonar.

No es casualitat que el valencianisme vaja cap arrere, perque està orquestat per a major gloria del PP. I les coses positives que fan els popularistes es nomes un tros de realitat, la mes superficial, no es el quadro sancer que intenten ocultar sistematicament, son els amos d‘un cada vegada mes insignificant carchofar.

No anar mes alla de la terra de les flors, l’amor i l’ofrena permanent i injusta t’aboca irremediablement a l’extincio. No es lo mateix el felibrisme, que posa l’accent nomes que en la cultura, el folclor i l’idealisacio (som la millor terreta del mon), que la politica valencianista que ni està, ni se l’espera, ni la voran a 300 km del carrer Avellanes o del Trinquet de Cavallers. Respalar als pancaespanyolistes de PP i VOX es fer antivalencianisme.

La conjura del silenci la practiquen els que trauen benefici i la sumissa cort d’honor: els panolis utils, els compliços que els donen la cobertura necessaria per a amagar la desfeta i presentar-la com un fet natural. La desmemoria i la reescritura son dos fenomens creats artificiosament. ¿En amics aixina per a qué volem enemics?

Renunciar a la consistencia i a l’autonomia era firmar la pena capital. En el pecat nos va la penitencia.

Imagens: archiu ACNV