Si voste tenía una llavadora que li durà 15 anys i l'ultima nomes 5, i no li molesta massa –¡qué li anem a fer!– es que el pensament economic dominant ha segut capaç d'introduir-li la 'nova normalitat'. No es tan distint del joc del triler... pero pot ser que la piloteta siga voste.
            Pareix que l'Unio Europa aprovarà una llei on els articuls posen els anys de vida util aixina com un manual per a reparar-los per u mateixa. Que fracasse la norma es facil: gent poc curiosa o gossa mantera, un preu alt pel component i no compensarà arreglar-t'ho. Pero es un primer passet, a poc a poc, no siga que descarrilem entre tant de fervor ambiental i a la velocitat que anem per Despeñaperros.
            El concepte te antecedents en les calces o les peres, les principals marques llimitaren la seua duracio en 1924. El terme exacte fon utilisat en l'articul Ending the depression through planned obsolescence (1932) pel comercial immobiliari Bernard London, en la pagina 7 llegim que "planned obsolescence" es el metodo que favorirà el consum despuix de l'any fatidic de 1929.
            L'eixida de la depressio economica prepara la següent crisis, la climatica, i aixina fins a l'infinit; el rescat bancari de l'ultima provocà fusions en lloc de tancar-los, el risc sistemic que adquiriren garantisa l'auxili de 'pare' estat –too big to fail–. Mes de lo mateix es el problema, ¿per qué la poblacio no pot ni plantejar-s'ho? No es un tema d'agenda, perque està damunt la taula, es pensar o conformar-se.
            L'obsolescencia programada es capitalisme industrial que llimita la vida util de la manufactura per a generar una nova compra i que la roda no pare –que sapien que el moviment perpetu no existix–. I dic llimita o reduix la calitat del be en premeditacio, alevosia i nocturnitat; abans es construien els productes per a durar, pero ara s'elaboren per a que es trenquen. Les impressores tenen preestablit el numero de pagines a partir del qual deixaran de funcionar –un chip es el culpable–, a pesar de que el mecanisme estiga en bones condicions. Mes encara, en l'obsolescencia sicologica l'artefacte funciona pero necessites les funcionalitats, intangibles o innovacions del nou que el substituirà, com les camisetes de l'equip de futbol o el telefon mobil.
            El mon neolliberal es manté per un consumisme infinit i aço afecta directament a l'ambient: a l'obtencio de materies primes, a la generacio de residus en la transformacio o us. A la vida del be se li ha d'afegir la descomposicio o eliminacio, alguns tarden anys o sigles en desapareixer (en especial els toxics o nuclears).

            Ademes, hi ha un sobrecost diferit en la posgestio del residu, un oblit, una desconexio cognitiva i practica, que molt a sovint, no acaba reciclat sino en algun femer del tercer mon. En la gestio local d'este hi ha un fenomen curios que es el trasllat de costs, abans venien els llauros i te l'arreplegaven de la porta de ta casa, en compensacio te deixaven en Nadal una caixa de taronges, pero ara, tu el distribuixes en bosses, te desplaces i les tires a on toca i ademes pagues un impost per la gestio. I si algun partit com el PP ha fet una lladreria massiva puix te claven tambe un impost adicional per a pagar el robament, recorden el cas del fem, Brugal –l'inefable Audiencia d'Alacant anulà les gravacions i lliberà als 34 implicats– o Emarsa (pujada del canon, un 40 % en tres anys, Eldiario.es, 29-10-2013) a on tambe apareixien, entre alguns delits mes, amigues intimes o prostitutes d'alguns que es creïen inviolables, ¿a qué me sona aço? Un cas de subcontrata de depuracio d'aigües en efectes millonaris (62% del cost de gestio de residus a la boljaca), per a que en acabant haja de llegir ad algun panoli sabudet de les rets que afirma que cobra lo mateix la contrata que la subcontrata... Si l'estupidea fora una clau i un pany, les rets socials estarien tancades.
            Si s'analisa tota la cadena de valor ampliada, observarém els erros del pensament que genera l'illogica d'una produccio infinita, en recursos finits i residus incontrolats –be perque es pert la pista o desconeix el lloc a on depositar-los–. Est es el circul vicios del capitalisme salvage, cap dels representants s'ha preocupat de l'inconsistencia del model ni els efectes perversos que genera en la salut publica i el benestar de la poblacio. Ya el marxisme senyalà, mes que encertadament, que provoca crisis irremediables. L'esquema ideologic-practic de la doctrina es autodestructiu, es un monstruo que acaba per autofagocitar-se i nomes es salvat, paradoxalment, pel seu enemic: l'estat. Tan enemics no seran; alguns nos volen enganyar.
            L'obsolescencia establix un trencament historic en el sentit comu, la perdua o transmutacio del substantiu reparacio pel de substitucio, no es pregunten el perqué sino el per a qué. L'epistemologia del saber implica acodir a l'orige, als pensaments que estan en la base d'un coneiximent i desmontar la faloria des de l'arrel.
Imagens: webdelinternas.es (llum de 117 anys, anterior a l'obsolescencia)

J.Masia

Montanyes de fem procedent de països desenrollats (Indonesia)

(Fotograma del documental "Story of plastic")