Mala sort / Josep Martinez Tub

26/10/2018

            Relats en llengua valenciana

            A Milena, aquella chiqueta inocent i bonica, per Josep Martinez Tub

 

            Mala Sort...

            Conta la canço "el dia que vaig naixer yo, quín planeta regnaria, per a on siga que vaja una mala estrela me guia"...

            Va ser al poc de naixer quan sa mare va faltar.

            Era la tercera filla d'un matrimoni d'emigrants valencians en França i els meges no s'explicaven cóm sa mare s'havia pogut quedar embarassada d’ella, puix despuix del naiximent del seu segon fill, l'havien arreglada per a que no poguera tindre’n mes, puix la seua salut ya era delicada i era la millor opcio per ad ella...

            Fora com fora, va passar i va vindre al mon una criatura tan preciosa com en tan mala sort... puix segur que deu de ser lo pijor del mon el que te falte la mare des del primer dia...

            Diu el dit que "Madrastra en feren una de sucre i encara amargava"... si be sempre està l'excepcio que confirma la regla pero...

            Son pare pronte se va vore agobiat per la situacio, al quedar-se a soles en tres fills menuts sent ella damunt de bolquers, si be en un principi tenía l'ajuda de la familia de la dona, germans i pares, tambe emigrants en França.

            Pronte va pendre la decisio de vindre a buscar l'auxili de la seua familia aci en Valencia, la decisio no era facil pero, per ad ell, necessaria per a poder treballar i dur la seua familia avant.

            Va vindre ell a soles a plantejar-ho a les germanes, per a vore  quína estava disposta a fer-se carrec de la filla acabada de naixer.

            De les germanes va haver una que, per allo de tindre els fills ya mes majors, se va oferir, si be ni esta germana ni ningu s'esperava lo que acabaria passant...

            I va ser que la neboda, vint anys menor que son tio, va vore en ell un home sempre molt ben vestit, ben paregut, pot ser pel moment dur i trist que estava passant, que va sentir llastima, aprofitant la facil accessibilitat que tenia ad ell, a pesar d’anar contra naturalea, sense importar-li ni el qué diran,  fon quan se va llançar rendida als braços de son tio, pero no com a neboda, no, sino com a dona enamorada.

            Passats uns dies, una volta conseguit el  compromis de la germana de quedar-se a sa filla per a criar-la, ell se'n tornà a França per a preparar el viage i de pas plantejar-se i pensar en la  situacio que se li havia presentat en la neboda i que en eixe moment mantenien en  secret... puix el moment de fer-ho public  sería tot un cartapell sent que vivien en un poble menut, l'assunt empijorava, quan a la mateixa germana que anava a cuidar-li a la filla, ell al mateix temps se li emportava la seua com a dona... l'escandal i la  tensio estaven servides en font d'argent.

            En el mes que va tindre per a preparar el viage per a portar la chiqueta a casa de la germana, puix l'havia de fer coincidir en les vacacions, va estar donant-li voltes a la situacio en la neboda, i pronte va decidir que no tenía res a perdre, a la fi i al cap ell seguia a soles en un païs estranger en dos fills menuts que portar avant i tenint de quan en quan que enviar diners per al manteniment de la filla en Valencia, lo que suponia que tindria que treballar de valent, i que, per la situacio del  païs, no era moment encara de tornar de l'exili.

            Si be tenía l'ajuda de la familia de la dona, pensava que acceptar-la de seguit seria un obstacul per a refer sa vida, puix a la fi i al cap era un home jove, trenta nou anys, i hi ha coses a les que u no vol mai renunciar...

            Aixina, acceptant a la neboda com a  dona, tot li sería mes facil i comodo, sabía que en el poble donarien molt que parlar i  sería tot un escandal pero al sendema se'n tornarien a França llunt dels remors de la gent, i a on serien vists com una parella, un poc estranya per la diferencia d'edat, pero que ningu sabria mai del parentesc, deixant en tot cas passar eixe mal glop als germans i germanes alla en el poble... ho tenía clar i decidit... deixaria la chiqueta i tornaria casat en una dona vint anys mes jove que ell, a pesar de que feya poc que havia enviudat... la jugada li eixiria redona per als seus interessos...

            Sense pensar en cap moment en els fills, ni manco si la neboda estaria preparada per a portar i portar be una carrega tan pesada, ell s'havia assegurat el menjar de calent, tindre la casa i la roba neta i la bragueta contenta.... i qui vinga darrere que tanque la porta... com se sol dir...
            Aixina va aplegar el que sense dubte sería el segon pijor dia d'aquella inocent chiqueta de bolquers.

            Conforme havien quedat, li deixava la chiqueta a una de les seues germanes i al cunyat, l’encarrec que estos  acceptaven de bon gust, puix la chiqueta era un caramelet i estava per a menjar-se-la... com totes les chiquetes de bolquers.

            S'ha d'estar fet d'una pasta molt estranya per a donar el pas que varen donar esta estranya parella.

            Puix una volta deixada la filla era el moment de plantejar-li a la mateixa germana que igual que li deixava la filla se li emportava la seua, pero no com a neboda, no... com a dona i l'idea que tenien era anar-se’n casats, en l'escandal que allo suponia.

            Fon una boda civil sense alçar soroll, a pesar de les cares llargues dels pares d'ella, la qüestio es que al sendema estaven cami de França, ell en trenta nou anys, ella en deneu... Deixant eixe gust amarc als familiars que quedaven en el poble, puix tot lo mon se feya creus i ningu podia entendre, perque, si se casaven "per amor", cóm no acceptava ella les circumstancies d'ell i s'oferia a fer de mare dels dos fills majors de quatre i sis anys i no de la preciosa chiqueta de bolquers que deixaven darrere.

            Potser esta estranya parella nomes pensara en ells i aixina ella pronte va quedar embarassada i va tindre el seu fill, eixe del que si que faria de mare... mentres que de la chiqueta...

            Els primers anys, com a tots els menuts, li passarien divertits, puix els tios se varen dedicar a l'encomanda en tot l’amor que l'assunt demanava i en l'experiencia d'haver criat tres fills, dos chiques i un chic.

            Fon quan començà a anar a l’escola quan poc a poc se sentia estranya,  diferent... puix paraules com "ma mare o mon pare" aquelles que sentia dir a tots els chiquets, ella no les deya, i per molt que els tios li donaren tot l'amor i posaren tota la voluntat, tambe ho notava en l'edat, tots tenien uns pares jovens, mentres que ella...

            Hi havia coses que no sentia, no entenia i poc a poc conforme anava fent-se major anava donant-se conte del perqué era diferent, i mai entendria cóm son pare havia renunciat ad ella separant-la dels seus germans, per a estar en una atra dona i tindre mes fills en ella; qué tenía ella d'estranya o quín mal havia o poguera haver fet al vindre ad este mon a on a la fi i al cap l'havien portat com venim tots ad ell... sense  demanar-ho.

            Tenía clar que sa mare havia faltat al naixer per tindre una salut delicada i l’embaras d'ella havia acabat en la seua vida... com per desgracia passava massa voltes en aquells temps...

            Pero quan li preguntaven per son pare...

            Tots sabem de lo cruels que apleguen a ser els chiquets en les seues inocents preguntes.

            Ahi se quedava sense respostes i es lo que mes mal portava, puix el fet de que estiguera en França no era suficient resposta, puix no tenía sentit, estava en els seus tres germans i resulta que el chicotet era mes menut que ella...

            No, no ho entendria mai, i potser este sense sentit sería el que li martellejaria el cap tota la vida, convertint-la en eixe ser estrany, rebel, en l'inseguritat en si mateixa que l'acompanyaria tota la vida.

            Hi ha voltes que no saps qué es pijor si el remei o la malaltia...

            Aquell any havia pres la comunio, per supost els tios s'encarregaren de tot.
            Quan aplegà l'estiu son pare, la seua dona i els tres germans tornaren donant per acabats els anys en l'exili.

            Ella tenía huit anys i els germans dotze, catorze i set el menut, germanastre d'ella.

            Se posaren a viure tots junts com qualsevol familia normal, que no ho eren.
            De sobte se tornava a sentir estranya i ara en sa casa, puix si be en casa dels tios era el centre unic d'atencio d'estos, ara en la “nova” familia no se trobava a gust, era l’unica germana dels quatre i tots la miraven no entenent qué feya ella de sobte alli entre ells, i per qué no havia estat vivint en ells en França, moltes coses importants sense cap explicacio per part dels “pares”.

            Pronte vingueren les desavenencies en la madrastra, els germans majors passaven tot el temps que podien fora de casa, allargant els jocs tot lo que podien i mes…

            Sola hague d'afrontar eixe canvi vital de chiqueta a dona a on son tants i tan importants que, sense la complicitat i ajuda d’una mare i la serenitat d’un pare, ho feyen molt mes dificil, per a una chiqueta necessitada ya de si d’eixe carinyo que mai tindria, i que potser d’haver seguit vivint en els tios ho haguera tingut mes facil, pero, clar, el fet de viure en el mateix poblet, feya que per allo del qué diran, la chiqueta estava obligada a viure en una casa a on tot lo mon sabía que no la volien… com lo que era… tan senzill com una filla…

            Aquell cos se va molejar com se molegen totes les chiquetes quan se fan dones, bonica com son totes les jovens, si be el cap, la ment per la falta de carinyo, la feya mes fragil, mes insegura, a l’igual que els germans majors, que pronte varen eixir de casa fugint, com qui fuig del foc per a no ser cremat, ella tambe volia fugir...

            Pronte va passar lo que tot lo mon podia imaginar, aixina en el primer noviet que se li va presentar, aquell que pot ser cap pare vol per a la seua filla, puix era el tipic “chulet” de poble, modern, que badoquejava i li va donar a coneixer el mon de les drogues, un tirat avant, pero en el fondo sense ofici ni benefici, el tipic que tirava de coche i roba de marca en els diners d’uns pares que, tota la vida treballant i aforrant, li donaven els caprichos a un fill, segur consentit i mal criat…

            Com solen acabar estes coses ella a la primera de canvi se va quedar embarassada d’una chiqueta, obligada a casar-se en  desset anys, potser fora per ad ella l’eixida perfecta d’eixe foc, eixe infern que era el conviure en sa casa…

            Pero una volta mes se va fer bo el dit de “fugint del foc va caure en les brases”.
            Ixcà la sort mai hages d'anar a buscar-la i manco si estàs desesperat, puix diuen que “qui juga per necessitat pert per obligacio” i ella per eixa necessitat de fugir se va vore obligada a jugar...

            Tot i estar casats al no tindre l’home ni ofici ni benefici, se varen vore obligats a viure en casa dels pares d’ell.

            Pronte se va donar conte que alli tampoc era el seu lloc, els desencontres en els sogres eren evidents, l’home volia seguir el seu ritme com abans, no fent cas ni entenent que la jove dona conforme anava creixent-li la pancha no li podia seguir el ritme, mes quan li negaven certs vicis com el fumar, beure, eixir... potser se sentira com un ventre de lloguer puix, alli estava en una casa rodejada d’estranys, com sempre havia estat, a soles que potser estos estaven manco obligats a mantindre-la pel qué diran i potser a la primera de canvi la tirarien al carrer…

            Quan vingue la chiqueta, el mon en conte d’obrir-se per ad ella, se li anava tancant cada volta mes, aixina la relacio en l’home pronte va acabar i sense l’unic vincul que la lligava ad eixa casa el mon se li venía avall… un poc mes…

            Molt jove, a soles en el mon puix no estava disposta per res del mon a tornar a casa son pare, i en una chiqueta de  bolquers, se li presentava un futur molt negre i en poques eixides, pot ser per la ment tant fluixa i en tantes carencies com havia tingut des del mateix dia de naixer...

 

 

            Va pendre la decisio mes dura, amarga i que de segur la va dur directa a l’abisme que estava portant sa vida, no veent-se en forces, sense ningu en el mon a qui l’importara en realitat, i per a no fer-li mal ad eixa chiqueta inocent, com ella, acabada de naixer, sabent que estava negant-li a la seua filla allo que ella no havia tingut i sempre havia desijat que no era una atra cosa que el carinyo, l’amor, la tendrea d’una mare, pero que ara ella no se veya capaç de dur avant… potser d’haver-ho intentat… pero com si la ment feya temps que l’havia abandonat, i prou li costava dur, pensar en el seu dia a dia com per a tindre que portar avant a una criatura, quan ni ella mateixa sabía a ón anava a dormir eixa nit...

            Aixina li va deixar la chiqueta al carrec del seu home, sabent que serien els yayos qui se farien carrec de la chiqueta, puix l’home seguia vivint a la d’ell i nomes per ad ell…

            ¿I ara qué?...

            Ella va caure rendida al mon de les drogues, vivint en el carrer, i com a chica bonica que era pronte va caure en la prostitucio, en el poble eren moltes les veus que li clamaven a son pare que fera alguna cosa… pero ya era massa tart, en la seua majoria d’edat i en la negativa de voler tornar ad eixa casa a on mai l’havien volgut, l’assunt tenía mal remei.

            L’home als pocs mesos va morir en un accident de transit, victima del seu egoisme i voler viure la seua vida tot de pressa sense pensar mai en ningu que no fora ell, deixant aquella chiqueta orfena de pare tambe puix la mare...

            Els yayos, pares d’ell, ya se farien per sempre carrec de la chiqueta, negant-li fins i tot el poder vore-la a sa mare...

            En els anys ella va caure, malalta d’eixa epidemia en la que va caure tanta gent, que portaven eixe ritme de vida tan de folls i va agarrar el “sida”, malaltia que acabaria en ella poc a poc, com va consumint la vida de les persones i que pot ser quan veus la fi pronte te fa pensar que tal volta deuries d’haver jugat d’una atra manera la partida de la teua vida... pero que ara  ya...

            En el final de sa vida i coses del desti, eixe tan punyeter sempre, va coneixer a un bon chicon que venint des de França buscant a la germana tambe perduda en eixe mon de les drogues, se la va trobar junt ad ella, puix eren amigues i estaven igual de perdudes, pot ser per compassio, pot ser amor, la qüestio es que se va fer carrec d’ella en els (ultims moments, si be ella va voler passar uns dies en casa de son pare, en el poble, tal volta, per remoure’ls la consciencia, si es que ne tenien, i deixar-los el recort d’allo que li havia passat ad ella, de lo que ells tenien segur molta culpa, pot ser voldria vore a la filla, tota una dona ya, i demanar-li el perdo que tal volta mereixia, puix ella havia tingut la vida que havia tingut i per dur que fora esperava que un dia la comprenguera i perdonara.

            Siga com siga fins al final la relacio en son pare no va ser bona i se’n va anar a morir a França a on havia naixcut, en el chic que encara que tart la volia i prop d’a on estava soterrada sa mare, eixa que al donar-li la vida, li va apagar la llum, puix per la seua mort la chiqueta bonica i inocent va viure en un mon d’obscuritat, una vida en molta…

            Mala sort.

 

            Imagens: Milena, German Galindo Belenguer, adaptacio de Tub.
                            Chiqueta de bolquers, fashyas.com

            Coses de Tub.

            Escrit seguint les Normes d’El Puig
            L’unic futur de la llengua valenciana.

            Seguim… #perloNostre