En la festa de l’ocultament, el CIS evita, des de fa anys, la pregunta sobre la realea, per a no remoure el republicanisme, lo que fan en l’ocultacio es una mentira de manual. Lo mateix fa en la llengua valenciana o els PPCC.

Podien recordar quan Adolfo Suarez confessà a Victoria Prego, en 1995, que sabien que un referendum eixiria negatiu per als interessos reals, ¿es pot ser mes pocavergonya? ¿Baix quín principi moral o llegal es pot sostraure, doblegar o ignorar la sobirania popular? ¿Est es el president eixemplar?

Els motius per a eixercir el carrec de sobira son irracionals: no hi ha sanc blava i l’historia no es ningu per a justificar estupidees actuals −sumen aci els constitucionals concerts vasc i navarres−. Hauriem d’acceptar el principi de que vivim en el present, mirant cap al futur, perque fa anys que, almenys teoricament, eixirem de les cavernes. M’irrita l’involucio perque es el mateix lloc a on cau el conservadurisme, perque mentres les millores i les expectatives estan davant dels nostres ulls i l’esperit del temps nos llança cap ad elles, uns atres s’encaboten en el NODO.

Ademes, la condicio sobirana es obviament coyuntural: els borbons son francesos, tenen el capital en Suïssa, vixque en Portugal i un dictador el premià, contra la llinea successoria, com rei d’Espanya, Juan Carlos I naixque en Roma, es un immigrant emigrat a un païs d’amics satrapes. Es rei per la decisio d’un despota genocida als que els inefables tribunals espanyolets exoneren per prescripcio, es la conspiracio del silenci dels crims franquistes.

Com si la violacio de drets humans tingueren excepcions o dispenses ideologiques interessades com ocorre en el païs de la transicio perfecta. Lloc a on juge pot censurar previament les portades del Jueves, la segona s’endugue per davant a la mitat dels treballadors (ElEspañol, 27-6-2023), o la d’un diari com El Mundo que censurà informacio com la de l’amant del rei, el director del diari, Casimiro García-Abadillo, li digue a Ana Romero: 'O quitas lo de Corinna o ahí tienes la puerta'. Al remat, fon sancionada en un mes de’ocupacio i sou (Público, 5-6-2014).

I podria continuar en els llibres censurats per PP i VOX, adalits segons alguns de les Normes del Puig, que no tenen una atra forma de demostrar-ho que no utilisant-les i censurant llibres i revistes escrites en valencià en les biblioteques... Com a premi per l’antivalenciania evident i en un parell Lo Rat Penat nomenà regina del Jocs Florals i mantenedora a dos destacades pancaespanyolistes del PP i la rabera en silenci i com calla, otorga. Tampoc es nou, feen lo mateixet en filles de militars franquistes, està clar que el valencianisme no es la prioritat de l’entitat.

Els defensors de la monarquia solen ser conservadors neolliberals que com el rei s’aprofitaren de tot lo que pogueren baix l’impunitat ampliada del mant real, almenys fins a que els seus amics per una incipient decencia publica i una destarifada corrupcio supina i compulsiva començaren a chafar la presso. Son els mateixos que te conten el romanç de la meritocracia en l’objectiu de mantindre les coses com estan. Una de les proves es l'averia en l’ascensor social, s’ha estropejat, i en la televisio, inclos la publica, la tenim colonisada de nepos: fills de rics, cantants, noblea o vivint del conte la dolce vita. El seu unic merit es ser fill de qui son.

I mentres als jovens els tenim en precari, en desocupacio, en problemes de vivenda i una incertea que crea problemes sicologics com els suïcidi (la primera causa de mort entre els 14 i 29 anys), als que els politics no donen solucio, la conseqüencia es que molts d’ells les busquen en les faules populistes de l’extrema dreta. Promoure la por, la desigualtat i l’incertea tenen, practicament, un unic desti en blanc i negre.

Despuix de tot el contuberni, encara resulta mes patetica l’adulacio continua cap a la casa real, ara tot gira entorn a la princesa, la moderna. Fan lo mateixet que feen en Juan Carlos I, el campechano. Li lloen fins com es moca i tots els dies fins en la sopa.

En fi, quan un neolliberal, monarquic i/o conservador, els conte lo de la meritocracia o la cultura de l’esforç, el poden enviar a on bramà la tonyina. Els furtamantes no paren de parlar i demostrar lo que son: els clons que mantenen els privilegis d’uns pocs.

La democracia, la racionalitat i la meritocracia son conceptes que garantisen un mon mes just, a on la realea sobra.

Imagens: elespanol.com, X.