La reaccio popular i mediatica 

Estava quasi cantat que la societat nos’anava a estar callada ni queta i aixina ha segut. Les associacions de dones, partits politics i personalitats diverses han criticat la resolucio judicial i inclus han demanat l’inhabilitacio del tribunal (en change.org s’havien arreplegat passa d’un millo de firmes, segons Levante-EMV, 28-4-18). 

La gent tambe s’ha llançat al carrer per a queixar-se, per a expressar la repulsa perque opina que no s’ha fet justicia. Està en son dret. 

Al cor dels discrepants s’han unit dosmil sicolecs i siquiatres (2-5-18) per a explicar-los als juges qué passa per la ment de la victima en eixes circumstancies. Ya se que el numero no dona ninguna ‘rao’, pero ho haurem de tindre en conte.

El ministre Catalá trencà l'actitut habitual d'acatar i no comentar les sentencies per part del Govern 

El ministre Catalá i la reaccio corporativa 

En mig de l’indignacio popular intervingue el ministre de Justicia, Alberto Catalá, qui se n’ixque del guio institucional (allo de “acatamos y no comentamos”) i va apuntar alguna ‘singularitat’ d’u dels magistrats, sens especificar en qué consistia tal concepte. També recordà el paper del Consell General del Poder Judicial –CGPJ– com a orgue de vigilancia i control dels membres de la judicatura. 

Mes enigmatic o criptic fon el comentari de que en Navarra tots sabien quí era Ricardo González. Provablement es referia ad algunes circumstancies personals conegudes per la professio (com yo conec a tots o quasi tots els actuals directius de la nova radiotelevisio valenciana). 

I la que li ha caigut per part de quasi tots els partits politics (el PSOE ho ‘enten’) i per tota la ‘professio’, les quatre associacions de juges i les tres de fiscals. Una part pot ser ‘justa’, la critica sense concretar ni oferir mes informacio no està massa clara, i una atra ‘injusta’ i silenciada. Esta segona es la referida al coneiximent estés entre els companyons de carrera i el paper que provablement no ha complit el CGPJ, aspectes sobre els quals no hi ha hagut ‘pronunciaments’. ¿Se’ls ha menjat la llengua el gat? 

Esta unanimitat corporativa –en alguna honrosa excepcio personal– ha caigut com un castic divi sobre els sublevats. Com si Deu parlara per la boca i la ploma dels magistrats. Puix no, senyors juges i fiscals, vostes son humans i les seues actuacions son criticables. Una atra cosa es que nos hajam d’aguantar, pero el dret a opinar i discrepar es sagrat (el que ha tengut el magistrat i el nostre). 

La desviacio del problema 

Mentres tant, en la polemica sobre les declaracions del ministre i les protestes populars, s’ha desdibuixat i ha passat a un segon pla lo que verdaderament es important: una sentencia impresentable per la qualificacio del fets, un vot particular mes impresentable encara per quant representa l’ideologia d’un servidor de la justicia, i el postergament de l’imprescindible debat sobre cóm es llegisla i cóm s’aplica la llei en una societat que pareix que haja superat el sentit comu del tribunal. 

Els mensages difosos 

El primer mensage que la justicia ha escampat en la societat i, especialment, entre les dones victimes es molt clar: no val la pena denunciar, perque al final l’agredida pels delinqüents es ‘burlada’ posteriorment en public per u dels poders estatals que, en la practica, es l’encarregat de sancionar les conductes delictives. 

L’atre mensage que s’envia es als propis agressors, sino d’una certa impunitat si d’una certa benevolencia judicial en el sentit de que no s’aplicarà el maxim castic de la llei, com ha ocorregut en este cas i en uns atres anteriors (igual o mes censurables). Front ad aço tenim uns atres eixemples prou recents de l’excessiu zel i rigorositat en l’aplicacio de la llei antiterrorista o la llei mordaça. 

Tambe nos (me) ‘acosta’ emocionalment als ‘presos politics’ de l’independentisme catala, que si be no crec que tinguen tal condicio, si que pense que tenen una part de rao sobre el parcial-partidiste funcionament de la justicia. 

Com es veu, la passada movilisacio de març contra la desigualtat economica-laboral de les dones, i de la societat, ha quedat en ben poc o no res (pot ser que es conserve algun ‘solage’, un ‘ambient’, una major ‘sensibilisacio’, pero de forment, ni un gra), no voldria que acabades les protestes, denuncies i publics ‘esgarraments de vestidures’, d’aci a tres mesos el problema s’haja resolt com el de les diferencies salarials. ¡Ya vorem qué fa el Suprem! 

Imagens: Yote creo, Justicia machista, eldiario.es
                        el ministre Catalácritica la sentencia, lasexta.com 

                                                                     AntoniFontelles