Antecedents

La firma de les bases ortografiques de Castello (1932) fon un seudoacontenyiment en tan gran força simbolica per a l’unitat de la llengua com farsic perque tingue poca trascendencia publica i no hi hague cap acte ceremonial. Els valencianistes i els pancatalanistes, en bloc, han confirmat que el cavall de Troya introdui unes exigues 34 normes (arreplegades en 4 pagines, el document ne te 8) que estaven directissimament inspirades en les normes fabrianes de l’Institut d’Estudis Catalans. Quan tots es posen d’acort no cal discutir mes.

L’unic filolec firmant, Lluïs Fullana, les acceptà condicionalment i pronte, en 1933 publicà la segona edicio de la seua ortografia (1932) que s’apartava de la signatura pussilanim i incoherent que feu forçat per les circumstancies i pel seu caracter germanofil (vid. La “desconeguda” Ortografía Valenciana (1933) de Lluïs Fullana que publiqui en el Rogle Constanti Llombart, en 2024).

Les ideologies hegemoniques (catalanisme i castellanisme o espanyolisme) crearen un fals dilema: triar entre la Castella del Cit o la Catalunya de Jaume I. L’opcio historica propia, natural i autonoma no omplia l’anima i manco les boljaques dels actors en joc (igual que ara, l’historia es repetix com a drama), la referencia o falsa autocatalogacio com a valencianistes era nomes un artefacte buit que es venía reomplit d’un atre companage, era una deformacio i una ocultacio de manual.

Les ideologies alienes establiren per decret l’insuficiencia metafisica dels valencians, en els seus cervells obtusos pensaven que era impossible un nacionalisme llunt dels atres dos imperialistes i si trea cap li’l tallaven. Era un pensament confirmatori, les creences s’imponien a la realitat, les proves en contra eren ignorades perque estaven fora del reduit camp d’observacio, aixina l’eliminacio de l’alternativa resultava grotesca.

Joan Fuster es quedà buit, i pensà en reomplir-se de la lucrativa catalanitat, quan viu a Josep Mª Bayarri i quinze mes, un nou d’octubre de 1943, manifestar-se contra la dictadura en l’Ajuntament de Valencia, cridaven ¡vixca Valencia lliure, fora espanyols d’aci! Fuster afirmà que era l’unic valencianisme que quedava en peu i per aço se'n passà a l'atra vora del riu Senia. Bayarri feu gala de valentia, encara que temporalment i mes tart acabà claudicant escrivint en catala per a vendre mes llibres. Bayarri i Fullana no s’entengueren, el deute en el valencianisme el tenen quan el dificil iconoclasta i el pussilanim pergueren la possibilitat de fer un front comu normatiu. Es el seu deure.

La dictadura dretosa de Primo de Rivera deixà el valencianisme a minims i la següent dictadura de dretes el rematà, al temps que donà ales al catalanisme i al pancatalanisme: ¿quàn publicà Fuster Nosaltres els valencians?, una pista: ¿quí governava en 1962? Si u es valencianiste ha d’observar nitidament de quína ideologia provenien els principals atacs: de la dreta espanyola i catalana conservadora fins que Esquerra Republicana de Catalunya entrà en força en el panorama. En l’actualitat l’esquerra incomprensiblement compra el mateix marc difos per la burguesia conservadora des dels Jocs Florals de la ciutat de Barcelona, a finals del sigle XIX. Lo unic que hi havia d’esquerres alli, eren les cadires que estaven en el lloc opost a la dreta.

Fuster hauria d’haver segut valencianiste, pero com Xavier Casp ni Miquel Adlert ho eren, dificilment ho sería l’alumne aventajat. En tot cas, som hereus del suecà, indirectament, quan obrigue el melo sobre l’identitat dels valencians, nos despertà de ‘la somnolencia digestiva’, de l’apatia i el conformisme per a obligar a través del conflicte social a despertar-se i posicionar-se.

He de senyalar, en una miqueta de coneiximent de causa, que la critica que feu a l’espanyolisme la podria firmar qualsevol nacionaliste valencià. A continuacio, hauriem de fer un crowfunding per a dur-lo a l’oftalmolec, tenía un ull bo i l’atre en hipermetropia, a voltes encertava quan criticava al blaver per inconsistencia pero mes voltes de lo recomanat utilisà la brocha grossa i falsaria contra el colectiu valencianiste, l’autoodi el corcà fins al moll dels ossos. Fuster s’arrimà als que li garantisaven literalment una pagueta (l’or catala), aixina passà de les JONS a liderar el pancatalanisme valencià, en permis de Xavier Casp i Miquel Adlert i mes tart, sens el seu permis, fon el lider mes que destacat que arraconà als pares espirituals de la destarifada ‘comunitat catalanica’ adlertiana.

La dictadura franquista tingue llum i ombres per al catalanisme, el feu alvançar considerablement, el cas del Omnium Cultural en vinculs directes franquistes es revelador (i no fon unic o excepcional perque n’hi hague un bon grapat, mes alla de lo assumible acriticament), al mateix temps el valencianisme s’afonava en l’insignificancia i el silenci. Un majoria silenciosa que Nicolau Primitiu pati en primera persona.

Imagens: culturavalencianasite.wordpress.com, facebook.com, josueferrer.com.