Per a ofrenar noves glories a Espanya (II) / Per J. Masia

16/1/2020

            Està clar que l'espanyolisme es una categoria social ampla i admet gradacio, inclus si peguem una volteta per les rets vorem quí defen que lo de Franco no fon un colp d'estat o que el culpable de la caiguda de la segona republica foren els comunistes. En pagines uep valencianistes i sense tallar-se molt, alguns elements que escriuen en la llengua de l'imperi donen lliçons de valenciania, infiltrats i envalentonants per l'anonimat mostren el seu odi per la democracia. Son per al valencianisme quintacolumnistes com els pancatalanistes, que dificulten la missio de recuperar la nostra consciencia nacional. Confonen la senyera estrelada en la catalana, la Moixeranga en Els Segadors, el ball dels valencians en els castellets, a continuacio canten el Cara al sol i desigen que un chiquet es caiga. Recomane als administradors una bona neteja de comentaris faches i bloquejos perque nos juguem l'image que volem proyectar. Una cosa es la llibertat d'expressio i una atra ben diferent fer apologia del terrorisme d'estat.

            De l'inefable Teodor Llorente ve tot el destarifo identitari actual, fon el lider del regionalisme prototipic, com el mateix Vicent Blasco, en la diferencia que el primer encara feu un esforç per escriure en el seu valencià-catala, el segon nomes tingue un pecat de joventut.

            A diferencia de la reinaxença catalana, el moviment politic que havia de recuperar les glories perdudes es quedà en el jocfloralisme mes conservador i inofensiu. Llorente, el "apolitic" cap del partit conservador, fon un tapo per a fomentar una actitut mes reivindicativa i se li recompensà per una burguesia i aristocracia valenciana provinciana i centralisadora que nugava de peus i mans al mes insigne valencianet. Fon un fracas com a lider politic, en el comput general, fon molt negatiu. Provablement, no els han contat que l'egregi pare de la renaixença fon pancatalaniste, es dir, pensava que el valencià era catala, es lo que te tindre amistats perilloses. En l'ambigüetat calculada en la que es movia, fon replicat per Josep Nebot i Lluïs Bernat, en una polemica a tres, a on el senyoret fea referencia a que la nostra llengua es la mateixa que la de l'atre costat de l'Ebre. Almenys, en sa vida me consten dos ocasions on es referi explicitament al "catala" que compartim. Conservador, molt espanyol i pancatalaniste pot considerar-se el pare del PP valencià –el maxim representant del pancaespanyolisme–. El regionalisme actual que passa per ser el valencianisme "oficial" es un invent franquiste adobat d'un nou anticatalanisme visceral com a nucleu central. Tots els dirigents del nou valencianisme regionaliste silenciaren i estigmatisaren un component ideologic de primera magnitut: l'anticentralisme dels valencianistes de principi de sigle, com el de Gaetà Huguet, Nicolau Primitiu, Rafel Trullenque o Josep Mª Bayarri, per aço no els poden  reclamar com els seus antecedents. El neovalencianisme franquiste era una cosa ben diferent. 

            En el primer de terç del XX tenim, basicament, pancatalanistes i valencianistes, lluitant de la ma, contra el centralisme espanyol o el regionalisme decadent de Lo Raco Popular i els Jocs Florals. No es podia ser centraliste i valencianiste, alguns volen quadrar el circul, pero es impossible, l'ignorancia es cura llegint.

            Vicent Blasco fon un atre element perdut per a la causa, tenía un carisma i una proyeccio especial que no hem tornat a vore, en tot cas, l'aureola i l'ascens al mont Olimp fon indissociable de l'utilisacio del castella, ¿qué creuen que s'haguera menjant escrivint en valencià? Res. Convindrem que valent, valent no fon.

Imagens: Las provincias

J. Masia