Aquell mati fon diferent li havia tocat  viure allo que durant cinc anys al començar el bon temps havia vist que feyen en els seus germans majors, ara, alli estaven els sis en aquell raco de la finca, apartats dels demes i sense possibilitat de fer res, no, allo sense dubte no pintava be, d’aquell apartat no solia tornar ningu mai mes a la finca, contaven els majors que una volta un antepassat d’ell feya molts anys va tornar molt mal ferit, si be es va recuperar, mai va contar a ningu cóm s’havia fet aquelles ferides. 

            Pero el dia que hi havia un apartat com este se passava dies i nits sancers plorant, per aixo sabía que l’assunt no anava be.

            El següent pas, per tantes voltes vist i repetit ya el coneixia, a mitan vesprada vindria el camio al que els obligarien a pujar deixant familia i amics darrere per a sempre, redeu qué injusta es la vida i de qué poc me val la llibertat, que damunt es com li deyen ad aquell bou. 

            La vesprada va passar segons lo previst i en un trayecte no massa llarc el camio els va deixar en un corral menut, gelat, rodejat de formigo, en el que no alcançaven a vore la lluna, nomes un grapat d’estreles, Llibertat no parava de rossegar com havia fet tot lo dia. 

            - No es just, no es just… 

            En aquell corral hi havia tambe una chicoteta colla de tres bous mes majors, sense quasi fer-los cas els saludaren en un mes que justet “bona nit”, l’olor de la colla es feya notar por tot aquell corral, sense dubte ells no acabaven d’aplegar, ells vivien alli, llavors Llibertat no va poder aguantar-se i es va dirigir cap ad ells… 

            - Hola, em diuen Llibertat i vullguera saber a ón estem, per qué i per a qué, puix este pareix ser el vostre llogaret… 

            - ¿Llibertat? Curios nom puix estas mes be llunt d’ella, ¿llogaret? No, val que portem açi unes dies pero no, el nostre llogaret esta en el camp, sols que estos humans nos porten d’aci cap alla i cóm tu deyes no es just… pero a lo manco anem i tornem… 

            - ¿I quína es la vostra faena? 

            - Mante que no ho veus, fer-vos companyia i que esteu tranquils… 

            - Tranquils ¿Per a qué?, ¿qué va a passar en nosatres? 

            - No res mante relaixat i dorm, dema serà un atre dia. 

            - No puc relaixar-me, porte un dia molt estrany, estic nervios, assustat, vullc tornar a casa, al camp, a estar en els meus germans i amics en pau com fins ara, damunt se que no tornare, no ho ha fet mai ningu i vullc saber perqué, comence a tindre por i necessite respostes que estic segur vosatres me podeu donar, ¿Qué nos va a passar? 

            - ¿Vols respostes?, la vida sol ser mes bonica si deixes que et sorprenga de tant en quant… 

            - Vullc respostes per roïns que siguen i les vullc ya. 

            El to de veu li havia canviat, estava nervios i se li veya capaç de montar un avalot i en lo fort que sense dubte estava acabarien malferits mes d’u, llavors… 

            - Vinga te dire fins a on se, o sabem. Exactament no se lo que vos va a passar, ara, una volta dema eixireu per eixe carrero obscur se trobareu en una plaça redona sense eixida, sentireu molt de soroll fet per la gent que estara veyent-vos despuix…nomes se que serà molt dificil que torneu… eixireu per una atra porta… pero ya no se cóm, mal ferits segur, puix eixa plaça fa olor a sanc… 

            - Ho sabía, ho sabía que aço no pintava be… 

            En llagrimes als ulls es va posar a chillar sense consol, els germans el rodejaren i tractaren de tranquilisar-lo, s'havia de descansar per al dia següent afrontar millor lo que poguera vindre… 

            Al sendema per la vesprada començaren u a u a desapareixer per aquell carrero obscur, com li havien dit ningu tornava… 

            Va aplegar el moment en que se va quedar a soles, sería l’ultim en deixar el corral, de sobte se va recordar d’unes paraules dites la passada nit per la colla de majors… 

            - Anit recorde que vareu dir que ”sería” molt dificil que tornarem… llavors aixo vol dir que no impossible, ajudeu-me i digueu-me, cóm puc tornar i si hi ha possibilitat que siga sense ferides… puix yo no vullc barallar-me en ningu tampoc fer mal ni que me'n facen, nomes busque la pau i la llibertat… 

            - L’unica cosa que te puc dir es que si vols que no te ferixquen fuig de l'home, no li faces cas als seus crits ni provocacions, fuig tambe dels cavalls i les llumenetes que aniran cap a tu, recorda fuig de tot i tots no deixes que te rodegen ni  busques refugi en les parets i no podran ferir-te… es l’unica cosa certa que t’ajudara, fins ara ningu ho ha conseguit, pero tampoc hem vist mai a ningu tan convençut com tu i capaç d'alcançar el seu objectiu… fuig de tot… sort esperem vore't de volta pronte… 

            Foren les ultimes paraules mentres s’obria la porta i a varades l’obligaren a eixir. 

            Nomes eixir se va donar conte de l’olor a sanc dels germans, malaïnt-ho tot se va posar a correr fugint de tot lo que se li arrimava com li havien dit, el soroll era infernal, al poc es tornaren en chiulits, aquelles llums el seguien per tots els costats, se li arrimaven corrent pero ell, que estava fort fugia i els donava l’esquena una i una atra volta… allo va durar poc mes de mija hora sense dubte la mes llarga de sa vida, de sobte es va obrir la porta del carrero fosc i varen eixir la colla dels tres majors, content pronte va anar cap ad ells i els quatre tornaren al corral… estava cansat i content, els havia guanyat el joc als humans, ara el futur si be era incert estava segur que aniria lligat a la pau que s’acabava de guanyar… 

            - Ho he conseguit ho he conseguit, gracies amics ¿I ara qué? 

            - ¡Enhorabona! Sabiem que ho podries fer, ¿ara qué? dificil de contestar mante, com a bestiar que som sempre depenem de l’home i els seus caprichos, ara suponc que te'n tornaras a anar en el camio i ixcà siga cap ad eixa pau que tant desiges en la mes gran de les llibertats com el teu nom i que tambe t’has sabut guanyar. 

            Emocionat i en moltes ganes va pujar de nou al camio que el portaria al camp de nou, nomes tenía ganes de correr en llibertat pel camp en els seus germans i chillar, ¡¡Som bestiar de pau!! ¡¡Vixca la llibertat!!... 

            El camio va parar en lo que era una estranya entrada de finca, aquell edifici era gelat i podia sentir olors a diferents animals, ostres en aixo que havia demostrat ser un animal de pau el portaven a una granja a on podria relacionar-se en diferents especies d’animals, l’idea per diferent i mai pensada li enchisava, si be li haguera agradat tornar a vore als seus… 

            Res mes llunt de la realitat, fon baixar i vore's encaixonat en un lloc que cada volta se fea mes estret fins que no es podia menejar, va poder vore com se li arrimava aquella agulla, va pensar que  sense dubte era  la vacuna, el següent pas que el portaria cap a la llibertat. 

            Mentres se li n'anava la vida ell somiava cóm corria pels camps rodejat d’uns atres animals en… 

            Pau i Llibertat. 

Image: El bou Llibertat, Josep Tub 

Coses de Tub
Escrit baix les Normes d’El Puig
L'unic futur del valencià