Dins de les llibertats que com a societat civilisada tenim està el poder decidir el rumbo de les nostres vides si be este dret està reservat a quan som persones adultes sense poder fer ningu res, encara que a vegades estes decisions afecten negativament a unes atres persones nomes, perque si…

            Pere tenía nou anys i ya destacava en l’escola per les seues bones notes i facilitat per a deprendre. Era un chiquet de lo mes feliç i content, rodejat d’un ambient familiar de lo mes complet, vivint junt als yayos, tios, ties, cosins i amics, en un poble ben comunicat dins del Regne de Valencia. 

            El terremot que canviaria sa vida s’estava acostant i davant de l’impotencia de no poder fer res es refugiava en els seus jocs de chiquet, plorant en silenci indefens totes les nits en el seu llit, llagrimes d’incomprensio… 

            Mentres, el germa quatre anys major que ell, i des de sempre l’ullet de son pare, pareixia que ho portava millor, puix el seu mon rodava entre jugar al futbol i l’anar  en moto, coses que en el poble de son pare tenía assegurades, ya que en els estudis mai havia destacat en res. 

            Son pare era d’una familia vinguda al regne en temps de posguerra des de terres del Quixot, buscant un futur millor per als seu fills, futur que sense dubte trobaren… 

            No obstant son pare tenia l’anhel de tornar al seu poble, a les seues raïls a on tan feliç havia segut de menut, eixe desig i vore que res l’impedia el tornar, no li deixava ni pensar ni recordar el mal que podrien patir els fills com ell va viure en el seu moment i al que pronte s’acostumarien. 

            La decisio estava pressa pensant nomes en ell i perque si… 

            Portava anys planejant el moment oportu, aixina tots els anys per a les vacacions triava el seu poble com a punt d’eixida  d’estes, assegurant-se aixina que els chiquets tingueren contacte en els seus amiguets enfortint eixe vincul, que ad ell li vindria be a l’hora de donar aquell pas i que no fora un obstacul allo de que els chiquets no coneixien a ningu. 

            La Mare res podia fer mes que anar darrere del seu home, eren anys a on, per desgracia, els drets de la dona estaven molt llimitats i les lleis t’autorisaven poc mes que ad aixo, a anar darrere del teu home… 

            Aixina va a aplegar aquell estiu a on aprofitant la fi del curs escolar arreplegarien totes les coses i farien el canvi de direccio de les seues vides. 

            Per al pare sería tornar als seus origens, per a la dona i els chiquets sería començar una nova vida sent conscients, com tot lo mon que deixaven darrere, pares, germans, cosins i amics,  que anaven contra el dit que diu “mai vages a un poble que siga mes roïn que el teu”… 

            Com era d’esperar la despedida va ser un mar de llagrimes, sobre tot per ad aquells que se quedaven, yayos, cosins, ties i amics… i sobre tot per a Pere i Joan els dos cosins que fins aquell dia s’havien criat junts com si foren dos animes bessones i que ara de sobte els separaven sense acabar d’entendre el per qué… 

            Diuen que el temps passa molt a pressa i que posa cada cosa en el seu lloc.

            Tambe se diu allo de que “se veya vindre”. 

            La sort d’aquella familia va ser desigual, el germa major pronte va pegar un bac en la moto i es va quedar coixo obviament va tindre que deixar de jugar al futbol. 

            Pere, aquell chiquet llest que tanta facilitat tenía per a deprendre, pronte va perdre aquella virtut passant a ser un mal estudiant. 

            La mare sola i desbordada  apenes podia controlar la situacio puix nomes tenía temps que per a treballar en la cuina del bar que portaven i atendre les faenes de la casa. 

            Mentres el pare gojava de vore's en el seu terreny compaginant el treball i anant a caçar, peixcar, a fer bolets com sempre havia somiat, i es per aixo que un dia va prendre la decisio… 

            Perque si

 

 

            Image: el viage, J. Martinez Tub

 

Escrit en llengua valenciana seguint les Normes d’El Puig