Està clar que d’unes generacions a unes atres, per allo de l’evolucio, patim uns canvis que fan que de pares a fills no nos entengam moltes voltes, ara be, per contra, hi ha una serie de valors, costums i tradicions, senyes d’identitat al fi i al cap, que com a poble passen d’unes generacions a unes atres de manera natural, pels sigles dels sigles,  fent-nos ser el poble que som que no es un atre que els hereus del Regne de Valencia. 

            Ya fa temps que dos d'eixes principals senyes, per interessos obscurs, corruptes i politics, estan fent-les poc a poc desapareixer. Son la llengua valenciana, la principal i que nos fa ser i sentir el poble diferenciat que som,  que com tots sabem i no se per qué consentim, està desapareguda del sistema educatiu oficial sent substituida per un hibrit catala que estic segur la majoria del poble no vol.  L’atra senya es la polvora i els petarts tan nostres tan valencians i que cada volta se senten manco. 

            Naixcut en un poble d’una de les comarques centrals del regne, en Canals, la Costera, ya fa mes de  cinquanta anys, tinc recorts de cóm de menuts ya jugavem en el foc i la polvora per mig dels petarts, aixina en qualsevol moment podies anar al quiosc i comprar petarts, mistos, misteres i aquells "mistos de  trec", que eren uns papers que portaven com una gota de cera dura que els rascaves en les voreres  i feyen aquell soroll de “crec, crec, crec” fins que es consumia tota eixa especie de gota. 

diferents petarts: vaques, masclets, etc.

            En el poble no fan falles, pero quan venien les festes de pasqua allo era un no parar se sentir petarts, per tot lo poble i les serres on anavem a menjar-nos la mona. Qui mes gojava tirant petarts era cóm no, la chicalla i no tant chiquets… ¿que si algun chiquet es cremava? pot ser, sempre hi havia alguna imprudencia que atra, pero en tot cas, res que no es poguera curar en una bona pomada... 

            Despuix cóm no, per a qualsevol acontenyiment, boda, bateig, natalici, celebrar victories deportives com les del Valencia, o en Canals cada volta que guanyava una carrera Ricardo Tormo, nyas traca… Els valencians erem reconeguts en tot l’estat i la nostra fama per la polvora traspassava fronteres, fins i tot erem admirats. 

            Quan venien festes en el poble, sense dubte, un dels moments mes emocionant i esperat per la majoria eren “les cordades” era l’expressio maxima del contacte en la polvora arriscant, sentint el perill i la passio, tot rodejat d'eixe fum tan captivador. 

            Era un espectacul unic, autentic i per a tots els publics, puix nomes de tu depenia l'estar dins de "la cordà" en si, o com el meu cas i el d’uns atres que per allo de la por a cremar-te te quedaves en una punta del carrer preparat per a correr quan els mes valents nos llançaven els coets d’eixides… era adrenalina pura i un moment magic, unic, autentic… ¿cremats? suponc que algun que atre, pero res que no se poguera curar en una bona pomada, aço si, cap de queixa puix tots ya coneixiem el dit “qui no vullga pols que no vaja a l’era”.

"cordà"

            No recorde quín any va ser el de l’ultima "cordà" si que me deyen que per a fer cordades als festers els demanaven un segur d’accidents molt car… menuda excusa per a acabar en la festa dels temps moderns. 

            U dels millors recorts que tinc de quan vaig fer el servici militar alla en el Pirineu d’Osca, foren els dies que, cada quatre mesos, es llicenciava un reemplaç i, cóm no, els valencians posaven la seua traca per a celebrar-ho… i alli que estavem en primera llinea els que nos quedavem impregnant-nos deixa olor a polvora que nos aborronava la pell i els sentiments recordant-nos quí erem i d’ón veniem. Recorde cóm els companyons d’unes atres regions nos miraven en cares que anaven de l’admiracio  a la sorpresa per no entendre res… a lo que l’unica explicacio que els donavem era que per entendre-ho s'havia d'haver naixcut o per lo manco criat en terres del Regne de Valencia. 

            Despuix ya casat i sent pare he procurat que els meus fills mantinguen eixe vincul en la polvora i la tradicio, aixina l’epoca que he vixcut en Xativa sempre eixia en els chiquets a tirar petarts,  la veritat a dia de hui tinc dubtes de quí fruia mes, si ells o yo, ¡ha! ¡ha!. Tambe ne tiravem en les festes de pasqua i en la caseta de camp sempre ha hagut un parell de caixes per a tirar-los com se tiren els petarts en lo regne… o siga per qualsevol motiu o celebracio d’alegria… que es lo que al fi i al cap volem expressar i que tot lo mon s’entere… Estem de celebracio, estem contents, estem de festa… 

            No obstant com a persona adulta, que ya soc, inquet i observador, estic veent i soc conscient cóm poc a poc els sorolls dels petarts cada volta se senten manco en lo poble, aixina en els pobles que no tenen tradicio de fer falles el soroll de petarts, coets i traques es llimita a les festes del poble dos voltes a l’any i poc mes en alguns casos… i clar aixina la costum no arrela en els nostres fills i filles que son el futur… Tambe podem vore cóm cada volta es mes dificil comprar-los fora de les dates senyalades de festa com ara falles, en els pobles que ne fan, el nou d’octubre, en pasqua, que no ho tinc  clar,  i pocs dies mes. Tambe els controls i la manera de vendre'ls. En la tenda s’entra d’un client en un, per supost els chiquets acompanyats d’un adult… mare de Deu senyor quànta trava i quànta…  que obliguen als comerciants a fer. En totes estes mides suponc que al final, res nou baix el Sol i ninguna "cremà" que una bona pomada no cure… 

            L’ultima, i mes esgarradora per a mi, fon quan el passat Juny nos juntarem tots els quintos i quintes del 67 per allo de que feyem cinquanta anys, quan preparant la festa d'eixe dia me vaig donar conte que en tot un dia de celebracio no hi havia cap traca, bo vaig pensar "aço es que ningu s’ha donat conte” i ho vaig propondre... quína cara panoli se me va quedar quan me digueren que “s'havia de demanar permis en antelacio a l’ajuntament, dir l’hora i el lloc on anavem a tirar la o les traques, en cas de que fora mes d’una, i quí les tirara hauria de tindre un carnet com que havia fet un curset de manipulacio de “coets”… la veritat quànta chorrada es capaç el ser huma d’aguantar… Fora com fora, la qüestio es que no se va tirar ni un petart, ni traca, ni res que fera olor a polvora… i si ho varem passar be, pero per ad alguns sempre nos quedarà la sensacio de que no fon una celebracio valenciana com tocava, com manava la tradicio… 

            Lo pijor es que l'assunt va a mes i l’atre dia un amic, faller de tota la vida, en cinquanta i pico anys me deya que enguany no sabia si podria anar a tirar petarts a les despertades puix segurament exigiran el carnet de “coheter”… ya la repera… 

            Que s'han de posar mides de prevencio, pot ser, pero com tot, sense aplegar a extrems que facen perillar la festa… de fet als chiquets en les escoles ya se'ls donen classes de prevencio i cóm manejar els petarts. Si ad estes afegim uns pares responsables i que tinguen conte d'ells, no deu de passar la cosa  d'eixe punt en que una bona pomada no ho puga curar, puix ya sabem que davant d'un mal us o imprudencia te igual que tingues el carnet o no. 

            Dic yo si tot aço no es mes que un pas mes en eixe extermini interessat i politic que des de ponent i des del nort nos estan continuament atacant per a acabar en tota una llengua, una cultura valenciana i tot un poble com el valencià… 

            De moment pareix que eixos que no nos volen i que tenen el poder  des de les administracions politiques, la manera de cóm conseguir-ho tenen clar i per aixo tot lo que fan va en la direccio de…

            Prohibit ser valencians. Prohibit tirar petarts.

            Escrit baix les Normes d’El Puig. L’unic futur de la llengua valenciana.

Imagens: petarts variats: coets, traca de vaques, voladors, etc., cadenaser.com
                grapat de petarts en la ma, abc.es
                "cordà", valenciaesturismo.com

Coses de Tub