¡Que la disolguen! (l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) (VI) / Antoni Fontelles

8/8/2018

           El mateix error en els origens

         ¡Quànta rao te la maxima evangelica que qui estiga lliure de culpa que tire la primera pedra! Al començament de la normativisacio del Puig, nosatres tambe tinguerem una minillista (provisional i inacabada). No com a justificacio, pero si com a explicacio deguda, he de dir que era dificil que els codificadors poguerem substraure’ns –fer taula rasa– a tot lo que haviem estudiat de valencià o de catala en la nostra formacio. I tambe una poqueta de por escenica.

            Com a eixemples nos poden servir l’estructura de l’apostrofament i de les combinacions pronominals, que estan basades en les adoptades pel catala. El sistema d’apostrofament no era aixina en la tradicio lliteraria, i els guionets entre el verp i el pronom no apareixen en els autors antics i moderns, que els escrivien soldats (sense separacio –‘portarne’, ‘digamli’–, com tambe feya Fullana o el castella actual).

            No forem ni unics ni els primers en copiar, el ‘mestre’ Pompeu Fabra reconeixia, en L’Avenç, en 1892, que “El català emplea el mateix sistema d’accentuació qu’el castellà” i ell n’era partidari d’un atre: “el desig d’emplear els menys accents possibles i un afany ben explicable de descastellanisar la nostra ortografia, va portar-nos a adoptar un dia, en substitucio del sistema d’accentuacio comunment empleat (el castella), un sistema imitat del italia (sistema de L’Avenç)” (en Solà, 1985, 43; per si hi ha dubtes, els fragments s’han transcrit).

            Tornant a lo nostre, la primera versio de l’ortografia de la RACV incloïa, en els signes convencionals, un grup de paraules en diacritic: “Facilitém una llista (sempre provisionàl) dels mes usuals: én (preposició equivalent a CON castellà), més (adverbi de quantitàt), qué (pronòm interrogatíu i relatíu que duga preposició), nét (substantíu parentíu), sòl (substantius equivalents a SUELO castellà i a nota musicàl), té (del verp tindre), vens (del verp vindre), véu (del verp vore, 3.ª persona singular del preterit perfecte d’indicatíu). Recalquém que de no existir en la frase tal confusió, no s’accentuaràn.” (Academia de Cultura Valenciana, 1979, 26). En la segona edicio (1981), hi ha una lleu matisacio en la frase introductoria “Facilitém una llista (sempre provisionàl) d’alguns d’ells”. Està clar d’a ón procedien els termens –de la norma catalana– i que la provisionalitat i indeterminacio no eren bones companyones ortografiques.

            Esta regulacio aparegue, naturalment, en la primera edicio de la Gramàtica de la llengua valenciana. Nivéll elementàl (Fontelles, Garcia, Lanuza, 1980), pero fon substituida per una atra en la segona edicio (1982, text declarat apte per a l’ensenyança de la llengua valenciana per la Conselleria d’Educacio). El motiu fon que l’Academia de Cultura Valenciana i les entitats culturals valencianistes, d’acort en la Conselleria d’Educacio, eliminaren l’accentuacio, perque es considerava excessiva (per a excessiva i complexa, la del frances), i la deixaren potestativa, en un atre sistema (diacritic-diferencial), que tambe s’aplicaria als pronoms: “Pot ser recomanable l’accent grafic en particules interrogatives o exclamatives, en els pronoms interrogatius forts”, ‘qué’, ‘cóm’ ‘quína’ (Fontelles, Garcia, Lanuza, 1980, 44).

 

Image: Gramatica de la llengua valencina, nivell elemental, todocoleccion.net

 

Antoni Fontelles