Com Raimon es noticia, degut a les seues actuacions este mes en Valencia, no puc evitar fer unes reflexions al voltant de la figura d’este gran cantautor valencià. No sere yo qui faça us dels calificatius de “renegat” o “traïdor”, no es el meu estil. El titul d’est articul ve al cas perque yo que sempre m’havia confesat seguidor incondicional, en el seus temps, de Raimon, del que no solia perdre’m un recital quan venia a Valencia, inclus vaig tindre l’experiencia d’assistir a u d’ells que s’havia de celebrar en la sala “Gesmil” de Gandia,  i que una volta tots acomodats en la nostra butaca aparegue la “guardia civil” i suspengue el recital “por orden gubernativa”, tornant-nos-en tots a casa sense poder escoltar al cantant. Aixo devia de ser, cite de memoria, l’any 1967 o 1968. Dit aço, conve deixar clar que en aquells moments els qui estavem en contra de la dictadura franquista, veem en les cançons de Raimon un clam contra eixa dictadura i una crida a la llibertat i a la democracia. Pero tambe es cert que, i he de ser sincer, en eixos moments yo no m’imaginava que Raimon havia segut seduit, o duya cami de ser-ho,  pels “cants de sirena” dels nostres “germans” del nort i havia començat a caminar per una senda que anava separant-se, cada volta mes, de l’essencia valenciana. Una llastima, perque el nacionalisme valencià ha estat orfe de la veu (i la guitarra) de valencians que reivindicaren i lluitaren per tot allo que com a poble (de Vinaros a Guardamar) se nos ha negat i se nos seguix negant. I aixo ho haguera pogut fer molt be Raimon si haguera actuat en clau valenciana i valencianista, pero no ha segut aixina. Ha preferit viure molt be i al servici de, per a acabar fent costat als que reivindiquen la catalanitat del "País Valencià" i els quimerics "Països Catalans". Torne a repetir, una llastima. Pero alla cada u en la seua consciencia.

             Entre les moltes cançons que ha escrit Raimon vaig a referir-me a dos d’elles, perque la lletra podia haver estat perfectament pensada per a definir allo que està succeint en Valencia, des de fa molts anys, degut a l’accio que, des de Catalunya, duen a terme diversos organismes i institucions. Estes dos cançons son “T’adones amic” i “Jo vinc d’un silenci”. En la primera d’elles diu: “T’adones company que fa ja molts anys que ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d’ells, t’adones, amic… T’adones company que ara volen el futur a poc a poc, dia a dia, nit a nit; t’adones amic…” Es evident que aço ho escrigue Raimon pensant en la politica que duya a terme el regim franquiste, sobre tot la politica cultural que obviava (o negava) les realitats historiques i identitaries de les nacionalitats periferiques, pero tambe es perfectament aplicable, en el moment actual, a la politica que, des de fa molts anys, ve duent a terme  eixa corrent, de raïls clarament imperialistes, que des de Catalunya està fent tot lo possible per negar l’identitat valenciana, promovent la catalanisacio integral de Valencia, en la connivencia, quan no complicitat, de molts valencians.

 Sobre l’atra canço a la que he fet mencio abans (Jo vinc d’un silenci) hauria d’haver reflexionat Raimon en profunditat quan diu: “Jo vinc d’un silenci que no és resignat, d’on comença l’horta i acaba el secà, d’esforç i blasfèmia perquè tot va mal: qui perd els origens perd identitat”. Ya m’haguera agradat que el cantant de Xativa ho haguera seguit al peu de la lletra, pero massa sabem que no ha segut aixina. ¡Quina llastima!, Raimon.

Image: lanostramusica.wordpress.com

                                                                                                                                                                                             Manuel Gimeno Juan