Fins ara parle del nivell ‘local’, pero hi ha continuïtat peninsular en el castella (un fenomen prou estés, per molt vulgar que el consideren). I tambe es dona en una atra llengua romanica proxima: el frances, en el sufix dels participis -at / -ata i -ut / -uta (‘chargé -ée’ carregat -ada, ‘chassé -ée’ caçat -ada, ‘chauffé -ée’ calfat -ada, ‘perdu -ue’ perdut, perduda, ‘avenu -ue’ advengut, advenguda...), en la -t- intervocalica (‘épée’ espasa, ‘vie’ vida, ‘mûr -e’ madur, madura...) i en la -c- intervocalica (‘sûr -e’ –formes primitives: ‘soür’, ‘seür’, ‘segur’–, segur, segura...). Pero el canvi fonetic s’estengue al sufix -ator (a(d)or), com en valencià: ‘empereur’ (< imperatorem), l’actual ‘administrateur’ era antigament (ss. XII-XIV): aministreor, aministratour, amenistreur, administreur (totes derivades d’administrator), passa igual en ‘sauveur’, que era antigament (s. XII): sauveor, salveur, salveor (derivades de salvedor, que procedix de salvator), i un ultim eixemple, el ‘fondateur’ de hui era fundator (s. XIV), pero que havia eliminat als previs: fondeor i fondeur (derivats de fundator).

No mos enganyem. ¿Saben per qué no es admissible la supressio de la -d- intervocalica? Si. Perque no es ‘catalana’. En cap dels mencionats experts i gramatics, ni aci ni alla, vorem comentaris critics similars referits ad alguna solucio fonetica catalana –p. e. la neutralisacio de les o/u atones: ‘purtà(r)’, ‘turnà(r)’–. No trobarém condena a l’emmudiment de la -r final del frances i de la major part del catala. Hi ha una falta de visio romanica global, provablement no interessa, perque justificaria la ‘condenable’ fonetica valenciana.

Per a arrematar, vista la documentacio que he presentat, l’eliminacio fonica de la -d- intervocalica no es tan anomala en el nostre entorn i en la nostra tradicio, No, no som rars ni unics.

 Imagens: Dreamina.

REFERENCIES BIBLIOGRAFIQUES

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA (2006), Gramàtica normativa valenciana, Valencia, edicio propia.

CASTILLO, Carmen et alii (2011), Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià, Valencia, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

CIVAL (Corpus informatitzat del valencià, AVLl).

DHIVAM (Diccionari historic del idioma valencia modern, Ricart Garcia, 2006).

FONTELLES, Antoni (2020),El genuïnisme i l’autoodi. Ideologia en el conflicte idiomatic valencià, Castello de la Plana, Mosseguello.

LACREU, Josep (1992²), Manual d’ús de l’estàndard oral, Valencia, Institut de Filologia Valenciana / Universitat de València.

NEBOT, José (1894), Apuntes para una gramática valenciana popular, Valencia, Imprenta de Ripollés (edicio facsimil Librerías París-Valencia, 1996).

SALVADOR, Carles (1951), Lliçons de gramàtica valenciana amb exercicis pràctics, Valencia, Lletres Valencianes.

SANCHIS, Manuel (1950), Gramàtica valenciana, Palma de Mallorca, Torre.

VALOR, Enric (1971), Millorem el llenguatge, Valencia, Gorg.

XAMBÓ, Rafael et alii (2021 [XXX]), Llibre d’estil de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, Valencia, edicio propia.