Anem per parts. Hi ha una fase ‘moderna’, que situe ‘arbitrariament’ entre 1830-1850, dos decades en que es pot documentar en abundancia la perdua (-a(d)a, -a(d)or): ‘vegaes’ (1838), ‘porcá’ (1845), ‘palmaetes’ (1845), ‘crià’ (1848)... (CIVAL), ‘embolicá’ (1837), ‘camá’ (1837), ‘trabucá’ (1840), ‘chelá’ (1840), ‘figaes’ (1840), ‘furgaor’ (1840), ‘caira’ (1840), ‘menchá’ (1841), ‘corná’ (1841), ‘punchonaes’ (1841), ‘cairota’ (1841), ‘fundaes’ (1841) ‘delicá’ (1841), ‘pedraes’ (1841), ‘chelaora’ (1844), ‘vespraeta’ (1844), ‘cansalá’ (1845), ‘cantá’ (1845), ‘escopetá’ (1845), ‘tellaes’ (1845), ‘punchá’ (1845), ‘tomataes’ (1845), ‘vespraeta’ (1845), ‘esmolaor’ (1847), ‘pixaor’ (1848), ‘plantá’ (1851)... (DHIVAM). Sabent que la parla va per davant en els canvis, mos faría pensar que el fenomen s’estaria estenent (passant de l’oral a l’escrit) des de finals del XVIII i principis del XIX (40-50 anys). L’eclosio de la perdua en la lliteratura, principalment comica i costumista, vindria des de la segona mitat del XIX al primer terç del XX, fins que la catalanisacio, Nd32, censurà esta fonetica i ana reduint-se l’aparicio, fins ara que es casi impossible observar el proces fonicografic (les Normes d’El Puig encara que no admeten l’escritura, recomanen l’eliminacio en la parla, en nivells formals). Es dir, mes de sigle i mig en expressio escrita, que contradiria l’opinio de Valor: “la pronunciació correcta que era general a València fins a ben avançat el segle passat [XIX]” (Valor 1971: 294).

Ara ve la segona part. ¿Es tan modern el proces de caiguda de la d intervocalica procedent d’una -t-? Pareix que no, atenent els anteriors eixemples. Hem de tindre present que l’expressio escrita es sempre mes conservadora i la tradicio grafica pesa moltissim, tant a l’hora de l’aparicio com en l’extensio de qualsevol innovacio. Per tant, tenim de ponderar com toca els pocs i esporadics eixemples primerencs. Tenim documentacio antiga i continuada de ‘vegà (1416, 1585, 1687) (CIVAL), pero no està a soles, està corroborada per uns atres termens anteriors, coetaneus i posteriors: ‘axá’ (1400, DHIVAM), ‘caira’ (1433, CIVAL), ‘vesprá’ (1585, CIVAL), ‘fanecá’ (1608, DHIVAM), ‘cremá’ (1649, DHIVAM), ‘ganao’ (1660, DHIVAM), ‘madeixá’ (1667, DHIVAM), ‘vesprá’ (1721, CIVAL), ‘folgasá’ (1740, DHIVAM), ‘cansá’ (1743, DHIVAM), ‘caira’ (1809, CIVAL)... Reconsiderem l’opinio: la perdua no sistematica, ocasional, te mes de 150 anys. Es migeval.

Veent aço, la perspectiva canvia, perque el fenomen formaria part d’un atre mes ample i regularisant (Fontelles 2020: 116): la caiguda o perdua de les fricatives sonores intervocaliques (procedents o no d’oclusives): ‘ai(g)ua’, ‘a(g)ulla’, ‘ju(g)ar’, ‘a(g)uller’, ‘ferra(d)ura’, ‘serra(d)ura’, ‘ca(d)ira’, ‘llaura(d)or’, ‘desembassa(d)or’, ‘empera(d)or’, ‘agrana(d)ora’... (encara que el canvi no es total: ‘escorredor’, ‘seguidor’, ‘partidor’, ‘condidor’), ‘grau’ (d), ‘paraïs’ (d) (1394, DHIVAM), ‘riu’ (v), ‘breu’ (v), ‘teula’ (g)... Alguns dels termens, en la forma mes evolucionada (vulgar), pertanyen al nivell formal: ‘llaella’, ‘paella’ i ‘graella’.

L’ambit s’esten a llinages com ‘Be(g)ut’ i ‘A(g)ullo’, a toponims majors com ‘Llauri’ (*laborinu), ‘Teula(d)a’, ‘Teula(d)ella’ o menors com ‘la Cafissa(d)á’ (Fondo de les Neus), ‘les Cafissa(d)es’ (Montroy) (DHIVAM), les abundants ‘mallaes’ (escrit ‘mallades’) escampades pel territori valencià, a formes verbals: ‘ana(v)en’, ‘ana(v)e’, ‘mira(v)em’, ‘pensa(v)en’, ‘vam’ (<vaem < varem), ‘a(g)ut’ (1263, 1265, 1266), ‘ahut’ (1269), ‘ha(g)uda’ (1270), ‘si(g)a a(g)ut’ (1266), ‘si(gu)en’ (1265) (les cinc ultimes en CIVAL), o alguna paraula com: ‘maedeu’ (< maredeu < marededeu).

Aci estarien tambe les primitives: ‘no(v)embre’, ‘pre(d)icar’, ‘obe(d)ir’, ‘proce(d)ir’ (front a les actuals: ‘novembre’, ‘predicar’, ‘obedir’, ‘procedir’), i els derivats dels grups llatins c+e,i, t+e,i: ‘deena’ / ‘dena’, ‘deembre’, ‘rebre’, ‘naturalea’, ‘fortalea’, ‘avear’ (Fontelles 2020: 152-154), canvis que no son aïllats: “ya que [el grup -ti+vocal] te uns quants ‘germans’ correctes –normatius– i habituals: ‘rao’ (< rationem), ‘raonar’, ‘tio’ (< titionem), ‘sao’ (< sationem), ‘assaonar’, ‘pou’ (< puteum), ‘poal’ (< putealem)... tots ells porten -z- en castella (‘razón’, ‘tizón’, ‘sazón’, ‘pozo’, ‘pozal’).” (Fontelles 2020: 14). En este cas, el valencià aniria mes alvançat que el castella.

I la maxima expressio es donaria en la zona sur valenciana, en la supressio generalisada: ‘ro(d)a’, ‘vi(d)a’, ‘nebo(d)a’, ‘perdu(d)a’, ‘vengu(d)a’, ‘ma(d)ur’ (metaforicament ‘borracho’, com el frances ‘mûr -e’ en argot)...

Imagens: archiu ACNV, Dreamina.