Repetim les eleccions. Ya voreu com no passa res, vullc dir, que no caura el mon, contra lo que vaticina la maquinaria (televisions, radios, digitals, diaris i internets varies) que desija i treballa per a la gran coalicio. No vos apureu pel cost. Varem indemnisar en 1350 millons d’euros a ACS, la concessionaria del fallit proyecte Castor. ¡Podem fer vora deu votades! 

En estos quatre mesos hi ha hagut negociacions i ofertes, unes mes sinceres que unes atres, pero s’ha intentat. La dificultat es que hi havia interessos que obstaculisaven les enteses ‘naturals’ (PP + Ciudadanos o PSOE + Podemos) i que, aclarixc, no es imperios pactar a qualsevol preu o, a lo manco, yo ho veig aixina. 

          L’acort que quallà, PSOE i Ciudadanos, juntava un numero insuficient de diputats. Els socialistes estaven comodos en lo que havien firmat en C’s i al reves. Si u es para un poc advertirà que hi ha un motiu fonamental: el PSOE te una de les dos animes –la majoritaria– abocada a la dreta, moderna, aixo si, la que representa el partit d’Albert Rivera. Es una dreta individualista (en els drets personals, assimilable als socialistes) i neolliberal en lo economic, com els atres (recordem les declaracions de l’eurodiputada Inmaculada Rodríguez-Piñero sobre lo ‘beneficios’ del tractat ‘comercial’ entre l’UE i EEUU, i que el president Barack Obama ha vengut a reforçar en la visita a Angela Merkel, 25-4-16). 

          Quan socialistes i ciutadans escenificaren el pacte sabien que era ‘a tota ultrança’ (com diria el nostre Tirant lo Blanch). L’oferta als atres era: vingau i firmeu. En la reunio a tres –PSOE, C’s i Podemos– es constatà, per lo publicat, que els dos primers admetien ‘matisacions’, pero no canvis en el document subscrit. Yo ho compare en els periodics moviments per a acabar en el ‘conflicte llingüistic’ entre els dos principals actors; el valencianisme va acostant-se i fragmentant-se, mentres que el catalanisme accepta ‘matisos’ com el lexic ‘genuï’ –per a segons quíns ambits i registres– i alguna qüestio morfosintactica –beneida previament per l’IEC– i a canvi nos hem d’engolir lo ‘essencial’: unitat de la llengua catalana (modernament ‘comunitat llingüistica catalana’, que inclou components simbolics i actitudinals), normes ortografiques copiades de l’IEC i introduccio del ‘lexic comu’, ‘de totes les terres que parlen la llengua’. Per aço rebuge estes farses, com molt be feren els podemites. Pero ya se sap, sempre n’hi ha mendicants que accepten. No caldra que pose noms. 

          Si de veres PSOE i C’s hagueren volgut un pacte per a tirar al PP, era molt senzill. La proposta, llimitada en el temps i en data de comicis, s’hauria d’haver reduit al topic comu: la regeneracio democratica (canvi en la llei electoral, modificacio constitucional per a suprimir aforaments i diputacions, lleis especifiques i contundents contra la corrupcio, defensa de les persones contra els llançaments, derogacio de la llei de seguritat ciutadana, derogacio de les reformes laborals…). Provablement en quasi tot aço haurien estat d’acort els tres i, a lo millor, en alguna qüestio, tambe el PP. Pero no. C’s estava a lo que estava (son com els tercerviistes): rebaixar les pretensions del PSOE –sobre tot economiques– i fer de pont en el PP (d’ahi el vet a Podemos). I aço s’ha vist –yo ho he vist– molt clarament, en les ultimes semanes. I en la reunio ‘a quatre’, entre les esquerres, Podemos rebaixà substancialment les pretensions, inclus en aspectes essencials. Pero el PSOE tambe va a lo que va i ho vorem. 

          ¿Per qué ocorre aço? Perque hi ha un element clau: Podemos, en alguns dels seus plantejaments, està atacant el nucleu del paradigma socioeconomic neolliberal i ahi ‘toquem pedra’. Est es el provable orige de la campanya contra el partit (independent de que son lider Pablo Iglesias oferixca habitualment titulars en platera).  

La ‘construccio’ –manipulativa– del ‘dimoni podemita’ s’ha focalisat en que el partit volia sillons. Aço es una pura i dura desinformacio. ¿Qué era quan Ciudadanos estava dispost a entrar en un govern del PSOE? ¿Qué pretenia el PSOE quan demanava a Podemos que l’apoyara, pero l’eixecutiu sería monocolor, seu? ¿Qué opinem quan el PP, a canvi del soport en l’investidura de Mariano Rajoy, li donava al PSOE la vicepresidencia? ¿Per qué quan Podemos explicà l’oferta del pacte de govern en el PSOE i els carrecs que volia –i anuncià iniciatives socials, economiques i civils que ya no recordem–, significava ‘exigir sillons’; pero quan Esperanza Aguirre li planteja al PSOE un eixecutiu de coalicio, en Felipe Gónzalez de president, es un ‘acort’ (sense mencionar els ‘sillons’)? I girant la vista cap arrere ¿Qué fon el pacte entre Unio Valenciana i el PP en l’Ajuntament de Valencia i la Generalitat en els anys noranta? I si els atres partits tenen tanta altura de mires i detesten els ‘sillons’ ¿Per qué PP-PSOE-C’s deixaren sense representacio a Podemos en la Taula del Congres? I si el lloc no te importancia ¿Per qué enviaren a Podemos al ‘galliner’ en el Congres dels Diputats? ¿Per qué no se l’assignaren ells, PP o PSOE? ¿Cóm es que PP-PSOE-C’s s’han repartit els llocs en la Taula de la Diputacio Permanent del Congres i han deixat fora a Podemos? ¿Per qué son uns ‘ingenus’ com han afirmat PP i C’s? 

En la ‘construccio’ del ‘dimoni podemita’ obvie, per absurt i atentar contra la meua inteligencia, l’intent dels dirigents socialistes d’equiparar al PP i a Podemos. O l’ultim, d’atribuir-los l’invitacio d’Arnaldo Otegi al Parlament Europeu (els videos circulen per ahi i la transcripcio fidedigna de la replica en El Huffington Post, 29-4-16). 

Si el PP, el PSOE i Ciutadans ho tenien tan clar des del principi ¿Per qué tanta hipocresia?

 Image: el periodico.com

                                                                                         Antoni Fontelles