Com es pot comprovar, ha cedit lo minim a les ‘baronies’, encara que nosatres, els valencians, hem eixit ben parats, en quatre ministres: Màxim Huerta, Carmen Monzón, Luis Planas i José Luis Ábalos… ho mencione com a curiositat i per les comparacions en anteriors eixecutius. Personalment lo unic que els demane es que facen be la seua faena, ad estos, als anteriors i als futurs. Me pareix una infantilitat lo de les quotes territorials i jugar a vore quí ‘pesa’ mes.

Suponc que el president i el seu equip son conscients de que nomes els queden dos anys curts i no una llegislatura; que una cosa es ‘tirar a Rajoy’ i una atra aprovar lleis, tenint el conte que el PP te majoria absoluta en el Senat i en les taules de les dos cambres, i que els socis circumstancials no estaran de forma incondicional en atres iniciatives.

Crec que hi ha una quarantena de proyectes vetats per l’anterior govern del PP i la prova de foc seran les prioritats i les actuacions que mamprenguen de forma immediata. Si yo fora ells, desbloquejaria una decena de lleis en les quals hi havia acort suficient en el Congres i, en eixe ‘credit’ convocaria eleccions anticipades. Es quasi segur que si s’espera al final es produirà un desencant en l’electorat, perque la frustracio està en relacio directa a les expectatives creades. De Rajoy es podia esperar ben poc, continuisme, immovilisme i defensa del capital. D’este s’espera un canvi, que es note i que repare moltes de les injusticies soportades per amples sectors de la poblacio espanyola.

Ahi estan els pensionistes i la garantia d’una jubilacio digna; la llei mordaça i les nefastes conseqüencies per a la llibertat d’expressio; l’impost al sol i el canvi de politica energetica en un païs que pot produir-ne de sobra i barata; l’eterna reforma del finançament autonomic que mai aplega i que tant nos perjudica als valencians; la dignificacio i dotacio adequada de la dependencia per a que siga un puntal de l’economia; la derogacio de la reforma sanitaria del PP, de 2012, que expulsà del sistema a millers de persones; la derogacio de la reforma laboral que deixà quasi sense poder a treballadors i sindicats en les negociacions colectives… I sens oblidar Catalunya.

En front tindra un PP que, encara que està en lo seu: la successio de Rajoy, utilisarà totes les armes que tinga a la seua ma per a recuperar el poder, perque creuen que es seu, particular, i nomes ells tenen dret. Tot apunta que el ‘triat’ per les bases sera Alberto Núñez, actual president de la Xunta, i yo crec que una mala eleccio, perque sempre el perseguirà la foto en companyia d’un narcotraficant. Ciudadanos no es podra quedar arrere si vol mantindre les bones expectatives electorals que li donen les enquestes. Podemos, que volia formar un govern de coalicio, s’ha quedat a la porta de l’iglesia i es previsible que aprete l’accelerador, escorant cap a l’esquerra el contengut de les lleis que s’aproven (si es que se n’aprova alguna), perque naixque per ad aixo. I per a acabar tenim als nacionalistes vascs que ya vorem lo que dura el matrimoni de conveniencia en el PSOE, i els independentistes catalans que no van a parar ni un moment, i que una vegada fora Rajoy ben be poden reclamar el ‘salari’ i si no el cobren… nomes hauran d’abstindre’s en el Congres…

O siga molta faena per fer, pocs treballadors disposts a arrimar el muscle i moltes dificultats que no seran totes de fora, sino que tambe en tindra dins.

Una gran part de la societat espanyola està descansada –per haver-se desfet de Rajoy– i ilusionada, pero aço dura molt poc. Comencem a contar.

Image: ministres valencians, cadenaser.com

                                                                     Antoni Fontelles