Segon dia: baixe de bon mati a desdejunar, hem ďeixir a les nou, mentrimentres, m'entretinc en les novetats del The Times. Cap a la mitat del diari me trobe les primeres referencies al brexit, passats els resultats del cricket, que ara estan de campeonat, i les ultimes croniques dels atentats de Niça.

            Els redactors de finances advertixen del perill del brexit per al futur economic i empresarial del païs. Unes pagines mes avant es dona la visio contraria en un titul triumfaliste (Dir adeu a Europa, pero un hola a ľoportunitat).

            En esta barreja contradictoria desdejune. Eixim de ľhotel i el chofer que nos arreplega per a dur-nos ďexcursio es ruma, aixo es, europeu. Com quasi tots els rumans parla un perfecte castella i nos du a Brighton. Alla nos deixa temps lliure per a entrar en el pavello real i vore ľespectacular embarcader de la plaja. Temps per a tot: 2 hores, perque hem ďeixir pronte per a anar a Arundel i tornar a les 6 a ľhotel com està estipulat en el contracte. Per tant dinem pronte. Per a sorpresa nostra trobem prop de la plaja un ristorante italiano de pizzes artesanals regentat per italians, aixo es, europeus.

            Tornem de nou a Londres de cami observem que algunes matricules tenen la franja blava en les estreles europees i el GB corresponent a Gran Bretanya, mentres que uns atres no la porten quedant el cartell de la matricula en groc i les lletres negres. ¿Qué passa? Les matricules mes velles son les europees, mentres que les noves han eliminat el distintiu europeu.

            Anem a Harrods, punt ineludible de la geografia urbana londinenca, tanquem la tenda -tanquen a les 9- gran desig de tota la vida de la meua companyera de treball Yolanda i nos anem a sopar a un pub. Sorpresa: la chica que nos aten era hongaresa, per tant, europea.

            Al final del dia la meua reflexio personal es que havent tants europeus en el païs treballant i esforçant-se per a traure avant al Regne Unit ¿Quín sentit te ľeixida ara de ľUnio?

            Fixeu-vos que no he nomenat exhaustivament a tota la gent europea que m'he trobat, sino que he preferit traure una mostra. Podia haver afegit tambe al personal espanyol de ľhotel i als estudiants castellans que estaven en la taula del costat del restaurant italia anyorant a la familia i als dinars de ses mares, pero aixo no haguera afegit mes veracitat ni força a la terrible realitat en la que s'ha ďenfrontar dia a dia el poble britanic, que es que part de la seua forta economia se la deu als europeus.

 

Imagens: diari The Times, A.C.
                Harrod, londres.es